Tasta Porrera

Es curiós com ens imaginem els esdeveniments, els actes, les festes a les quals assitim amb més o menys ganes, amb entusiasme tímid o potser desbordat. O optimista. Es una paraula que m´agrada,optimista, i la trobo adient amb la situació que vam viure a Porrera en ocasió de la cel.lebració, tardana, del “Tasta Porrera”. En aquest cas concret, quan dic optimista podria ben bé dir “eufòric”, o com a mínim, mínim, expectant. Es aquell estat en el que vas a un acte amb les expectatives molt altes. De vegades, massa altes. O equivocades. Sí, definitivament les meves expectatives respecte al “Tasta Porrera” van resultar ser equivocades.

Els meus càlculs passaven per imaginar-me als 17 cellers de Porrera posant a sobre de les taules els seus millors vins. Si és la Festa Major, em deia jo, i la “fira” es diu com es diu, doncs serà per alguna cosa. Prepara´t, Marc, per tastar Porrera com Déu mana. Total que arribem al Casino del Poble, lloc d´emergència per culpa de la pluja, ens donen el programa, la “xuleta”, i arrufo el nas. Veig una mitjana de només dues referències per celler que, en algun cas, eren les justes, però en d´altres quedava una mica lluny de la realitat dels cellers. He de dir, però, que unes setmanes més tard m´han xivat que això és un requisit de l´organització: màxim dos vins per celler (no ho entenc, però). Una ràpida ullada a tots els apretats stands em va portar a la segona sorpresa del dia: els vins blancs brillaven per la seva absència. Dels mencionats 17 cellers només dos d´ells s´havien decidit per un tipus de raïm que, de fet, fins fa quatre dies poca gent en feia vi. Una nova ullada a tot l´entorn em va fer despertar del meu vell somni, i vaig veure clarament que allà probablement èrem els únics foranis. Afirmació segurament exagerada, però allò era una festa del poble i per al poble. Local. I si estaven de festa major, el vi blanc no semblava pas que “fes” festa. Era com el germà petit que promet però al qual encara no li acabes de donar l´alternativa. De portes endins, o en altres tipus d´actes, els blancs reben les millors atencions per part dels seus creadors, però al “Tasta Porrera” havien quedat arraconats, i això que el potencial d´alguns dels vins blancs el.laborats en aquella localitat prioratina és enorme. Pensem amb els que fa la família Nin-Ortiz, de traca i mocador, l´exclusiu de Vall Llach, el fantàstic de Marco Abella o el fabulós Lo Coster Blanc de Sangenís i Vaqué. Tots ells dignes dels millors elogis i, per tant, dignes de ser mostrats fins i tot davant o al mateix nivell que els negres. Però els seus creadors, alguns d´ells amb l´excusa que feien una producció molt petita, no els havien portat. D´altres havien preferit altres referències, no sense acabar dient també que la producció que en feien era més aviat escassa. I llavors es quan va pendre en mi amb força la idea que, realment, el pensament de la gent que porta tota o mitja vida fent un tipus de vi costa canviar-lo, costa molt convèncer a certs públics que el blanc pot ser tan bo com el negre. O, sacrilegi, millor. Quants de nosaltres no hem sentit a algun amic o conegut dir allò de “jo per un blanc no pago tants diners” o “més de 15 euros són molts diners per un blanc”. Què vol dir, exactament, “per un blanc”?. Com és que al 2018 encara sentim aquesta frase en més d´un lloc? No ho sé, suposo que per tradició, tot i que francament tot ha canviat bastant. Avui en dia els blanc catalans ocupen llocs molts destacats, les DO catalanes tenen grans referències amb la garnatxa blanca, el xarel.lo o el macabeu com a destacats protagonistes. A la Fira de Falset ja fa anys que se cel.lebra, amb molt èxit, el “Tast de blancs”, però quan arriba la festa major local, allunyada dels grans focus, alguns segueixen preferint els negres. Que, per cert, són espectaculars. Al Tasta Porrera vam tastar referències d´en Joan Simó, Clos Dominic, Merum Priorati, i els gran campions, molt destacats per cert a nivell personal, van ser els Planetes de Nin i el Vinyes Velles d´en Ferrer Bobet. I, naturalment, el meu estimat Trosset, el secret més ben guardat de Porrera i, qui sap, de tot el Priorat. Fins l´any vinent, que ja sabré el que em trobaré!

Deixa un comentari