Vedella rostida amb peres
Una vedella que es cou sencera, amb peres incloses, i que té una gustillo boníssim gràcies a una salsa francament bona.
Una vedella que es cou sencera, amb peres incloses, i que té una gustillo boníssim gràcies a una salsa francament bona.
Un clàssic d´aquells super eterns, no? Dels que fins i tot fa mandra fer…però no, no és ni de bon tros més complicat o llarg de fer que moltes altres receptes que sí ho són. I, a més, admet molts tipus de peix i marisc. Això sí, peix i marisc sempre, mig fet, i que al final s´acabin de coure junts amb brou. A casa ma mare no n´acostumava a fer, però la meva sogra sí que en fa de tan en quan…i no hi posa dorada sinó lluç, per exemple. En fi, que modèstia apart a mi em va quedar boníssim!
Aquesta recepta és un complement de la que ja vaig fer fa un temps, però amb una sensible millora: la sèpia…i el sofregit de ceba i tomàquet. A més a més en aquesta ocasió he utilitzat carn magra picada en comptes d´aprofitar les restes d´un estofat i el resultat m´ha agradat molt, tot i que realment la clau rau en la sèpia.
Una recepta sense secret llevat d´una bona matèria prima i uns resultats òptims!
Una de les millors receptes que he fet en aquest apartat i sense dubte de les que a més a més millor m´ha quedat. Una bona cocció i especialment una bona salsa, amb la textura i consistència justa, altres claus per entendre l´èxit d´aquest mar i muntanya clàssic, des d´ara mateix el meu preferit, una delicia.
Crec que d´aquest plat també se´n diu “llagosta de pobre” i sé positivament que s´acostuma a menjar fred i amb maionesa. Jo m´ho vaig menjar calent, tot just sortint del forn, i estava boníssim!
El nom d´aquest plat es deu al fet que porta safrà, i se suposa que la salsa ha de quedar groga…excepte si se´t passa pel cap triturarla amb el minipimer i, naturalment, el seu color (que era tirant a groc però no mooolt groc) varia considerablement. Vaja, ceba i tomàquet triturats equival a salsa taronja. Així que no em quedar gaire “groguillo” ni tampoc vaig poder posar un dels suposats peixos originals de la recepta (rajada o nero) però estava molt bo i la textura de la salsa va quedar fantàstica!
Fantàstica recepta, super senzilla i super fàcil de fer. La clau és la picada, però les panses són també imprescindibles i, naturalment, una bona matèria prima, un bon bacallà.
El nom d´aquest plat sempre m´havia sonat, però mai mai les havia tastat i, òbviament, tampoc les havia cuinat, així que aquest receptari era l´excusa ideal per a fer un plat laboriós però senzill, bo i original.
Jo desconeixia que antigament les “mones” es feien com us explicaré ara, així que en fer-hi una ullada fa uns dies vaig decidir fer aquesta recepta per regalar-li al meu fillol…convenientment customitzada, ja que la original porta ous durs en comptes dels ous i figures de xocolata blanca que hi vaig posar jo. Es com un “rosco” de pa millorat, a mi em va quedar poc flonjo però diria que no té perquè ser-ho especialment, ja que el concepte d´esponjositat i la seva importància en els pastissos és més aviat modern, i com us deia aquesta recepta és de les “mones” tradicionals.