restaurant divinum

El restaurant Divinum és , sense cap mena de dubte, un dels plats forts a nivell gastronòmic de Girona. Mereixedor de la tan preuada estrella Michelin, especialment pel que fa a la seva cuina, molt creativa i atrevida, amb una plats vanguardistes que sorprenen per la seva audacia i per unes combinacions no gaire vistes en restaurants similars. Al meu entendre hauria de figurar en els primers llocs de la llista de tot amant de la gastronomia que visiti aquesta ciutat. Divinum està situat en ple centre històric de Girona. No crida gaire l´atenció. Et reben molt correctament, però et fan esperar. Massa estona el dia que hi vam anar, sobretot al grup que venia darrera nostre. I un cop ets a taula, de nou una espera excessiva abans de ser atesos, sense ni tan sols tenir la carta a mà. Al final del servei el maitre ens va explicar el perquè de tots els retrassos que va patir el servei, excuses que vam acceptar, però que de totes maneres un restaurant de la seva categoria, o de la categoria a la que volen aspirar (estrella Michelin), hauria de ser capaç d´afrontar millor. I es que és aquesta una de les dues úniques queixes que em veig obligat a exposar per massa evidents, el retard en el servei, l´excessiu temps que vam romandre al restaurant: tres hores. Se´ns va reconèixer que el menú que vam pendre està pensat per ser servit en dues hores i escaig, però que excepcionalment el 80% de les taules d´aquell diumenge van optar per demanar a la carta, i això va trencar el ritme de la cuina i de les poques taules que vam optar pel menú degustació. L´altre tema que voldria destacar és l´excessiva formalitat del personal de sala. Molt atent, sí, cap queixa. Però un xic impostat, com si estiguessin incòmodes. La paraula concreta seria "tibats", dit amb el màxim respecte i destacant la seva professionalitat. Però bé, un dels cambrers em deia "senyor" com tres vegades en cada ocasió que apareixia per la taula. Una cosa és el respecte al client, i l´altra posar una distància insalvable. La sommelier, que va encertar i molt la seva recomanació, va estar un xic més propera que la resta, suposo per la manera com la vam interpelar, però en general vam trobar un respecte excessiu, mal entès segons el nostre punt de vista, massa pendents d´estar fent-ho a la perfecció en tot moment. Jo, des de la distància i el respecte a la seva feina, els hi diria que es relaxessin una miqueta, només una miqueta, i que fossin una mica més propers. No per ser més freds tindran abans la seva estrella, un fet que a jutjar pels plats que tastariem al llarg del magnífic dinar no trigaran a arribar. Anem però al gra, a l´excel.lent menu que ens van oferir. Els aperitius van venir en dues tongades de tres, tots ells molt encertats. En primer lloc teniem un fabulós cacauet de foie, una personal interpretació de la "gilda" i un financier de sobrassada i mel. Tot seguit, un fabulós steak tartar (llàstima que fos tan petit!), un bunyol de botifarra dolça i poma i uns xampinyons laminats a sobre d´una teula de formatge fantàstic. I, abans del menú pròpiament dit, un brioix amb mantega casolana d´espígol que estava d´escàndol. Ens el vam menjar tot. El primer plat venia cobert, no com es veu a la foto. Un puré de coliflor, més aviat una escuma, amb un rovell d´ou que s´havia acabat de curar en un recipient que ens havien deixat a la taula amb el primer aperitiu. Subtil, gustós, al seu punt. Gran entrada. El següent plat és per mí l´estrella, un dels més destacats. Milfulles de celerí a la meuniere i uns ous de truita per sobre. Delicat, precís, gustosíssim. Bravo! L´arròs de remolatxa i sorell venia servit dins d´una remolatxa, amb lo qual s´accentuava el seu gust. Fantàstic de veritat, cocció perfecta, deliciós. El mar i muntanya de bolets enoki i suc de llamantol va ser l´únic que no em va acabar de fer el pes. No per la seva combinació, bolet-marisc, sinó pel bolet escollit. No el trobo gustós, no m´agrada la seva textura... Els pèsols amb moll de l´os i garoines va ser un altre plat destacadíssim. Fantàstica combinació, gustos extrems i complementaris, textures delicioses. La carxofa amb foie, tòfona i emulsió de cava era una meravella. Jo diria que excessivament petits els trossos, ho gaudies tant que n´haguessis demanat tres plats. I el final del servei abans dels postres ens va portar una sorpresa: menjar amb les mans. Ei, cap problema, només que ens va sorprendre en contrast amb l´excessiva formalitat de que feia gala el personal de sala. I, de sobte, una costella espectacular, cuita a la perfecció, gustosíssima (potser les salses que l´acompanyaven no li feien justicia...millor una salsa de carn)...però ens ho haviem de menjar amb les mans. I no et portaven cap tovalloleta ni res semblant per netejar-les. Si la linea del restaurant és aquesta formalitat impostada, excessiva, molt evident i visible a totes llums aquí falla alguna cosa: o coberts o tovalloleta. Els postres van ser un veritable festival, sobretot el segon i el tercer. El primer, de fet, tot i ser molt bo, va ser més aviat normal: un coctel de poma, una mena de cracker de poma i una poma gelada, una mouse, recoberta de xocolata blanca. El segon postre ens va "petar la vena". Meravella. Atreviment. Risc. En un postre, albergínia (deliciosa) freda combinada amb xocolata i un sorbet de sèsam. El millor de tot quasibé va ser que no ens van dir els ingredients fins que ens vam haver acabat el plat. Ens van convidar a descobrir-los. Bravo de nou! I el final, la "petadura" definitiva de la vena, l´atreviment definitiu, sublim, sobretot per a un amant dels postres "no dolços". Els que adoren tot el contrari sortirien quasibé enfadats diria jo, ja que el darrer postre era una calçotada...sí, una interpretació de la calçotada: sorbet de calçot, calçot, i una peça de xocolata negra amb romesco. De traca i mocador, un altre bravo molt gran!!! El vi triat, a instàncies de la sommelier seguint els nostres desitjos, va ser un riesling del Mosel amb una extraordinària relació qualitat preu. Molt i molt bona. No tant, com era d´esperar, com el preu de les copes que vam pendre d´aperitiu (un vermut Izaguirre que, la veritat, podien tenir vermouts de més nivell...tot i que és força correcte) i un Fino Fernando de Castilla passat de preu, la veritat. Això sí, per acompanyar els postres jo vaig triar una Solera 1931 del Celler Cooperatiu d´Espolla deliciosa. Comentar que la meva parella, poc amant dels dolços, va preferir menjar formatges en comptes del postres (molt poc dolços de totes maneres, com ja he comentat, excepte el primer) a triar d´aquest magnific carro que feia molt goig. En fi, vam gaudir molt, moltíssim, malgrat les esperes...justificades? Bé, quan hi tornem ho comprovarem. He de dir que també ens agradaria menjar a la carta però pot ser una opció que el restaurant acabi eliminant per millorar el servei. El temps dirà.

restaurant divinum

Restaurant Divinum