No tinc molt clar si el modus operanti d´aquesta recepta, o els seus ingredients, són típics de l´Empordà o directament de la cuina universal, però en qualsevol cas això de barrejar salsitxes i verdures en un arròs sona força familiar. Una bona recepta que, coses que passen, he seguit fil per randa!
Poso (2) perquè és el segon post dedicat a aquest magnífic restaurant del grup de l´Albert Adrià, tot i que personalment hi hem anat unes quantes vegades més. El motiu concret del post és el canvi d´orientació del restaurant, abandonant la seva part peruana per centrar-se quasibé exclusivament en la japonesa amb tocs de cuina catalano-mediterrània. La conclusió, així ràpida, és que l´excel.lència continua sent un tret característic del Pakta, (malgrat certs plats que no em van agradar) però a nivell personal penso que ha perdut força atractiu. El seu tret distintiu era precisament la fusió peruano-japonesa, i això és precisament el que trobo a faltar: originalitat, risc, atreviment, capacitat de sorprendre. Tot el que vam menjar estava boníssim, bé, tot no, estava impecablement executat, això sí, però tot i una certa eufòria inicial la cosa va baixar al final de tot i va acabar en una franca decepció en el capítol dels postres que, d´altra banda, mai havia estat el millor apartat de l´antic Pakta. I això, en un restaurant d´Albert Adrà, no deixa de sorprendre…
Recepta força interessant pel contrast entre el sofregit de verdures, el boniato i el bacallà. De fet, bastant fan del tema bacallà-boniato, en aquest cas un puré, tot i que al llibre és a rodanxes.
Ingredients:
Les receptes de “La cuchara de plata” són, per regla general, senzilles i fàcils d´aplicar. I aquesta n´és un altre bon exemple.
Aquesta és en teoria una recepta de bacallà fresc, però què voleu que us digui, és igualment vàlida per fer-la amb el salat, o dessalat, tot i que segur que amb el fresc també.
Una bona recepta i una bona combinació. A més del que diu l´enunciat també porta salsa de tomàquet, i això fa que el plat acabi sent força consistent.
Feia temps que el teníem apuntat a l´agenda però, tot i ser molt aprop de Barcelona, mai en havíem decidit a anar-hi. I puc dir que no trigarem a tornar-hi, bé, és un dir, però segur seguríssim que ho farem ja que la seva cuina ens va semblar exquisida, impecablement executada, gustosa, equilibrada i amb classe. Tot perfecte? No, algun plat ens va deixar una mica indiferents, però això ja us ho explico més endavant…
L´estrella Michelin és en principi una garantia de qualitat innegable, tot i que a vegades no acabes d´entendre perquè un restaurant “X” la té i un “Y” no, o perquè només en tenen una quan en mereixeríen dues, o fins i tot tres (l´escandalós cas del Mugaritz, per exemple). També saps que et tractaran molt bé, però hi ha maneres i maneres. Vull dir que et poden tractar amb molta deferència i respecte però notar un aire fred, glacial, quasibé impostat o un de natural, senzill però impecable, sincer. En aquest segon grup hi inclouria, sense dubtar-ho, els Casals de Sagàs, al qual hi vam anar sense saber la seva condició d´”estrellat” i a on sense dubte vam fer l´àpat de l´any, i on per cert les racions eren més que generoses, allunyades del mínimalisme de la majoria d´espais que tenen la distinció michelinesca. El Bo-Tic, a cavall entre Corçà i La Bisbal, seria dels primers, tot i ressaltar que ens van atendre molt bé i que vam fer els canvis a la carta que vam voler, fins al punt d´escollir els “pre-postres” d´un altre menú i fer-los nostres. Ara, a mi personalment no em cal que els cambrers es posin guants per servir-me els coberts. Em trasmet una sensació d´esnobisme que no puc amb ella, de fredor, de distància que em resulta francament incòmode. Altra cosa és la seva cuina, d´altura, sí, amb uns quants “peròs” que serien més aviat personals. Amb una, tot s´ha de dir, extraordinària presentació de tots els seus plats, un toc inequívoc de la seva condició d´escollit per la Guia gastronòmica per excel.lència.
La recepta original és amb tonyina, que possiblement també deu quedar bé, però vaig pensar que hi casava millor el bacallà…apart que tenia moltes albergínies a casa i, casualment, un bacallà dessalant-se…així que em vaig dir “per què no?”. I el resultat va ser excel.lent!
Ubicada al menjador modernista de l´hotel Espanya, al carrer Sant Pau de Barcelona, i actualment sota la direcció de Martín Berasategui, la Fonda Espanya és un molt bon restaurant ubicat en un entorn absolutament fantàstic que per si mateix ja justifica una visita. I a nivell de menjar, la veritat, està més que bé.