Conill al jaç
També es podria anomenar “conill al vi negre”, ja que bàsicament es això, un conill que es cou amb vi negre i al qual s´hi afegeix al final una bona picada. Senzill i molt bo!
També es podria anomenar “conill al vi negre”, ja que bàsicament es això, un conill que es cou amb vi negre i al qual s´hi afegeix al final una bona picada. Senzill i molt bo!
Plat típicament representatiu de la cuina d´en Lladonosa, també podria incorporar a la seva denominació la costella de porc, ja que hi és present en semblant quantitat a la butifarra. Un plat de tardor o d´hivern boníssim!!!
Aquesta recepta també es podria anomenar “canalons de col” perquè consisteix precisament en embolicar carn amb fulles de col escaldades. Jo us passaré la recepta que consta al llibre tot i confessar, je je, que el farcit ja el tenia d´un dia que vaig fer un estofat i vaig guardar tota la carn i les verdures que no van passar pel xinès. De fet qualsevol farcit hi va bé…
Un clàssic de la cuina catalana en general, de les sopes concretament i de les sopes de peix específicament. Crec que aquesta és la recepta més comuna i us asseguro que és 100% fiable!
El plat com a tal no té cap secret, és un de tants suquets esplèndids que es poden menjar avui en dia, però com que el peix escollit en aquesta cas era lluerna i no n´acostumo a menjar quasibé mai doncs crec que valia la pena privar de fer-ne un. I, és clar, estava boníssim, la lluerna és un peix ideal per a suquets i el seu cap ajuda a fer un brou molt bo.
He de reconèixer públicament que quan era petit aquesta escudella no em feia cap mena de gràcia, però com que amb el temps (afortunadament) he anat millorant ara la trobo deliciosa. Per això vaig pensar que era una gran oportunitat de fer-la, ja que mai ho havia intentat…
Una nova recepta per fer un bon estofat havent marinat prèviament la carn, en aquest cas jarret de bou. Una mica laboriós en alguns passos i, es clar, un plat que has de planificar amb temps.
Anem millorant amb els estofats, cada vegada surten més bons! En aquesta ocasió la carn estava marinada 48 hores amb vi blanc i jo, incrèdul, no les tenia totes…però sí, va xutar a tope!
Espectacular, de veritat. El toc de la xocolata a la picada és definitiu, sense ella el plat també estaria molt bo però li faltaria el toc de gràcia. Una delicia!
Quan vaig acabar de fer aquest super arròs, però “super” de debò, va i la meva dona em recorda que no era pas la primera vegada que en feia. I tenia raó. Fa uns mesos en vaig fer un altre la recepta del qual sortia al llibre d´en Ferran Adrià, “La comida de la familia”, que aprofito per tornar a recomanar amb intensitat per la seva validesa en quan a receptes i a organització del fet de cuinar en sí. Es molt i molt útil. Doncs bé, repassant i comparant les dues receptes he de dir que s´assemblen molt però sí que hi ha algunes diferències…i a més a més aquesta vegada m´ha quedat molt millor, i sobretot molt més gustós que la primera. Una de les raons és que amb les mides de l´arròs i del brou vaig fer com sempre faig, o sigui, a ull. L´altra és que l´ànec va fer la xup xup una bona estona amb el sofregit i el brou, sense l´arròs.