restaurant enigma

Anar al restaurant Enigma era quelcom que tenia planejat des de feia temps, molt temps. Tres anys mínim. Va venir la pandèmia, el tancament, la reobertura amb uns plantejaments nous, radicalment diferents de com havia començat el restaurant i, finalment, la decissió d´apostar per un menú degustació més clàssic i sense moure´s de la taula. Tot plegat força allunyat de la idea amb què va nèixer, una necessitat d´adaptar-se al gust del públic -majoritariament forani- i per tant de sobreviure i fer rentable el projecte. La conclusió és que el restaurant s´ha convertit en "un més" d´aquest tipus, d´aquest nivell, i està a més a expenses de la inspiració del responsable del menú, suposem que Albert Adrià i els seus caps de cuina, però que perd una mica en originalitat. I també que, com a teòric candidat a hereu del Bullí que és, surt perdent en la comparació -inevitable- amb el Disfrutar. Per mí està molt per sota ara mateix. Em va agradar, sí, però no vaig deixar anar cap "ooohhh" (cada vegada costa més fer-ho, no solament per la proliferació de restaurants hereus del Bullí sinó per l´experiència que un acumula en llocs d´aquest tipus i, per tant, ja no es deixa impressionar gaire...o gens), no va haver-hi cap plat que em sorprengués molt i fins i tot vaig trobar alguna repetició d´idees i de conceptes innecessaris. A més a més, i això ja és personal, trobo que el preu és excessiu. Hauria de presentar un nou menú molt excepcional per a tornar-hi, però de totes maneres he de dir que vam menjar molt bé i que ens van atendre de cine. La decoració per cert no em va agradar gens, però això ja son figues d´un altre paner. En fi, anem al tema. L´entrada es fa extranya, i quan per fi arribes a lloc et reben amb un brou de xampinyons. Bo? Sí, clar, però no exactament el que t´esperes en un lloc com l´Enigma... El menú està dividt en cinc parts: Efímers (una mena de canapés), Plats, Seqüència de Vedella (que no entenc per què no pot estar integrat dins de "Plats", quan ho son, i tampoc tan destacats com per estar separats), Avant Postres i Postres. Comencem amb un ravioli líquid de te Earl Grey amb pastilla gelada de llimona. Curiós. La maduixa blanca liofilitzada i el "waffle" d´alfàbrega amb crema de festuc i bergamota doncs...també curiós...el "waffle" (penseu en les famoses "artinata"...) doncs estava bé, però no vaig pensar que fos res especial. Sí que ho era la maduixa, sobretot per la textura. En fi, que també vas a aquest tipus de restaurant per tastar coses que et sorprenguin pel sol fet de com estan fetes. Com a gust doncs estava bé, res més. També hi havia al mateix plat la gelatina de taronja amb wasabi fresc del montseny. Molt bo, això em va agradar molt més, però era un xic incòmode de menjar. Sense coberts, no et recomanaven que et mengessis la pell de la taronja...i clar, per menjar-ho no anava gaire bé no tenir una cullereta... I finalment la cresta de pell d´aigua amb escuma de blat de moro, nuvol nitre de mezcal, llima i pols de chiles doncs no em va agradar gens. Era un tema de textures. La cresta en si semblava porexpan. Qüestió de sensibilitats suposo. Ho recordo i em torna la cara d´angoixa... El principi dels "plats" prometia moltíssim i...no em va acabar de fer el pes. Làmines de calamar amb greix de pernil i caviar. El tema era embolicar amb unes pinses el caviar amb el calamar. Textura exquisita, però per alguna raó que se m´escapa el gust del caviar va quedar eclipsat pel calamar. No m´ho esperava. El nap daikon cuit amb brou de "cocido" era també curiós, interessant, malgrat que el nap es quelcom tan insípid... La burrata de llet de soja amb favetes i perretxicos va ser de les coses que ens van agradar més. Espectacular la textura, no em pensava que amb llet de soja es pogués fer quelcom així. I el sabor també, fantàstic. En canvi, els pèsols del Maresme a la brasa amb sèrum de mozzarella i aire d´aigua de roses doncs no em va convèncer. L´aire era massa dolç, el sèrum per mi no casava gaire amb el llegum i era com que al plat li sobraven coses per una banda i li faltaven per una altra. Amb la sopa gelatinitzada de pollastre i coco thai amb eriçó de mar tot va millorar. Molt sabor, contrastos, intensitat...super plat. També ho va ser el dadinho de tapioca amb eriçó de mar, sucant-lo a cada mossegada. Diferent, molt sabor també. L´hummus de carxofa amb les seves fulles cruixents estava força bo, sí, però l´hummus tenia poc gust...d´hummus. Crec que hi havia molt poc tahin i a nivell personal no em va agradar la textura, la vaig trobar massa líquida per ser un hummus. Amb el següent oplat ens vam trobar amb un espectacular brou de tomàquet raf que ens va volar el cap. Una passada. Ara, els fideus/espaguetis d´alfàbrega doncs no vaig trobar que fossin res de l´altre món. Jo aquest canviat el brou de xampinyons de benvinguda per aquest de tomàquet... L´espàrrec amb doble cocció i pell de bacallà sí que em va agradar molt. Cruixent per una banda, ben cuit per l´altra. El kuzusuizen amb salsa de calamars amb la seva tinta era molt saborós per la salsa i amb una textura especial, molt interessant. La seqüència del verat va ser del millor, de carrer, de tot el menú. Molt millor, per exemple, que la de la vedella. La textura del primer era brutal i el seu sabor, esepctacular. I el fet a la planxa amb salsa de llom saltejat i bolets, espectacular. En la dita "Seqüència de vedella", apartat al menú que t´imprimeixen al final dels "plats", començavem per un steak tartar amb foie, tofona i crema de festuc que sí, era molt bo, però excessivament trinxat. Semblava triturat a màquina. Com una pasta. No calia, la veritat. El moll de l´os amb consomé de vedella...doncs fantàstic el consomé, bo de veritat, i sorprenent la textura, com si fos tofu. I el darrer plat doncs...bé...m´agraden molt les "mollejas", en català "pedrer" de vedella. Sobretot fetes a la brasa, com toca. Aquestes eren a la planxa amb cabdells a la brasa. Després de tants focs artificials sorprenia i molt un plat mega ultra senzill. Era molt bona, sí, però no vaig acabar d´entrendre la seva inclusió en el menú. Fluixeta aquesta seqüència de vedella, la veritat. El primer dels "pre postres" va ser molt sorprenent: un "tamagosando", una mena de sanvitx de truita arrabossada que...no sé...extrany...tècnicament impecable, es clar, però...curiós com a "pre postre", però en qualsevol cas, estimulant. I l´altre pre postre també era força atípic, sobretot com a això, com a pre postre: formatge payoyo amb mel i llimona, en una mena de caramel. Molt bo, sí. Curiós en aquest punt del menú, també. Els postres em van agradar força excepte el de la xocolata. Abans però va venir una fulla cruixent de shiso amb sorbet de taronja i cruixent de remolatxa francament deliciosa. Quasi que ho hagués preferit com a pre postre, però bé, un encert. El canapé de llet amb maduixetes de bosc...espectacular. Ideal. Fantàstic. I el final amb el waffle (una altra vegada? Homeeee....) de cacau i cremós de xocolata i llima doncs...normalet. No em va agradar la repetició de waffle. Les "artinata" mai em van acabar d´agradar, sobretot per la seva textura... Tot això ho vam maridar amb una manzanilla Fina Miraflores Baja, de Bodegas de La Riva amb els "efímers", un fantàstic Wachauer Liebedich Grüner Veltliner del 2019 del celler austríac Veyder-Malberg (un parent del clàssic riesling, menys aromàtic, un encert la recomanació del sommelier...un triple BBB -bueno, bonito, barato-...ja que els preus dels vins eren escabdalosos com sol passar en aquest tipus de restaurants) i un oloroso de Gran Barquero amb els postres que va anar molt bé amb el bombó de xocolata que recreava el que van crear al Bullí els dos germans Adrià. En fi, ens ho vam passar molt bé, vam menjar tambe molt bé, però la veritat és que per aquest preu esperava més. Potser va ser un tema d´aquest menú en concret, ja que a nivell tècnic va estar molt bé tot.

restaurant enigma

Restaurant Enigma