A la localitat lleidatana de Bellvís hi trobem un dels restaurants més interessants, innovadors i fins i tot atrevits que coneixem a Catalunya. El restaurant La Boscana, situat en un entorn privilegiat on també se celebren banquets i altres esdeveniments, era objecte del nostre desitg per les bones crítiques i reportatges que haviem llegit sobre ell, i també perquè no és fàcil trobar-hi lloc. Té tot just vuit taules i s´ha de reservar amb uns tres mesos d´antel.lació per assegurar-se la plaça.
La nostra experiència només es pot qualificar d´extraordinària, i això que els aperitius no ens van fer el pes. L´excel.lència, però, del menú degustació ens va fer oblidar la que de fet és la seva carta de presentació i al final de l´àpat vam considerar que havia estat una de les millors experiències dels darrers anys. Sense dubtar-ho, al top deu de tota la vida. Només de pensar que té tan sols una estrella Michelin ens portem les mans al cap. Mereix la segona, claríssimament.
Els entrants no els vaig fotografiar. Em van deixar una mica fred, desconcertat, i possiblement va ser un tema personal, de gustos i textures, no pas d´elaboració. Confesso que al final del dinar, quan vam estar parlant amb el xef, ens va explicar acuradament com i per què estaven fets aquests aperitius…i ho vam entendre millor, quasi que li vam donar la raó i tot! Primer ens van oferir un còctel de pera que sí, em va agradar. Tot seguit una burrata de llet d´ametlla que la vaig trobar insulsa, com desganada, que li faltava l´essència…vaja, li faltava ser una burrata de debó. A vegades busquem fer coses diferents que no calen, com la sobrassada de vedella. Uff, amb lo bona que està la de porc cal fer aquest tipus d´experiments? Una sensació semblant a l´anterior snack, no feia oblidar ni de lluny l´original. I finalment un fals embotit de caqui (palosanto) que no em va agradar perquè aquesta és una fruita que odio, però s´ha de reconèixer que estava molt ben aconseguit.
El primer plat un cop ja estava sentat a taula va ser una mena de tartaleta d´ametlla amb tonyina crua i marinada d´un sabor intens.
Les espardenyes al natural eren sensacionals, una mena de sashimi d´aquesta fantàstica menja que em va meravellar per la seva textura i el seu sabor.
El següent plat enmva fer “petar la vena”. Una combinació a priori molt estrambòtica com pot ser el kiwi amb pèsols llàgrima i salsa de clorofil.la que no puc arribar a explicar amb paraules el que vaig sentir. Primer desconcert, després sorpresa i finalment quasibé eufòria. Una meravella.
Amb el plat d´espàrrecs amb eriçons de mar hi vaig tenir un petit problema, malgrat la subtilesa dels eriçons: els espàrrecs estaven, pel meu gust, massa poc fets. Quasi diria que eren cruus i lleugerament escaldats. Feien massa “crec-crec. M´agraden molt els espàrrecs naturals però per mi havien posat el fre de mà massa aviat.
I amb les navalles amb pastanaga vaig plorar d´emoció. Quin gust , quina textura, quina precissió, quina virgueria la pols gelada de taronja, la salsa força cítrica, les navalles al seu punt just. Fabulós. Només per aquest plat els hi donava la segona estrella…
L´ostra amb gelatina i suc de cap i pota era sorprenent, arriscada i precisa, preservant els dos sabors, un veritable mar i muntanya!
La ceba a la brasa em va encantar pel seu poderós sabor i per la seva textura, quasibé de crema.
En canvi, amb la tartaleta de poma i porc vaig trobar a faltar més quantitat de porc, i que tingués més sabor. Per molt que soni extrany la poma es menjava al porc. Bo ho era, eh, i molt.
Amb la centolla i la seva emulsió de coral em vaig emocionar tant que se´m va passar fotografiar-la!
No així amb el colomí, presentat com a un “festival” quan de fet era un magnífic tros de pit amb unes acurades i espectaculars mandonguilles…de colomí. Com a gran fan d´aquesta carn he de dir que vaig gaudir-ho molt, però això de presentar-ho com a un “festival” ho vaig trobar molt exagerat.
Els postres van ser, pràcticament, el millor de l´àpat. I això no acostuma a passar pràcticament mai. Això si ets un amant dels postres lleugers, no dolços i cítrics. Després d´un menú degustació, almenys a mi, venen ganes de quelcom suau, que passi bé, refrescant i reconstituent, i ho van aconseguir els tres, agrupats sota el títol genèric de “seqüència de taronja”. El primer era pell de taronja caramelitzada que es desfeia a la boca, amb tot el sabor de la pell però sense ser amargant, a sobre d´un llit de pesto. Espectacular és poc.
Amb el segon postre vaig explosionar. Una mena de mousse gelada del que s´anomena “albedo”, la part interior blanca de la pell. Jo ignorava que es poguessin fer coses així. El seu contrast amb una mena de gelat de café era absolutament delirant…en el bon sentit de la paraula, es clar. Una veritable virgueria, dels postres més originals i aconseguits que he tastat mai.
I el final era una mena de polpa amb una textura extranya, com de mochi, i sorprenent, amb gelat d´avellana. Un gran final per a uns postres memorables i un menú, en general, molt original i aconseguit, brillant i vibrant, per repetir i, com a mínim, per visitar aquest restaurant un cop a l´any.
Tot això maridat amb un fantàstic chardonnay de la Borgonya, un 1er Cru amb una excel.lent relació qualitat-preu que va funcionar molt bé al llarg de tota la fantàstica vetllada que vaig passar a La Boscana.
