Feia temps que el teníem apuntat a l´agenda però, tot i ser molt aprop de Barcelona, mai en havíem decidit a anar-hi. I puc dir que no trigarem a tornar-hi, bé, és un dir, però segur seguríssim que ho farem ja que la seva cuina ens va semblar exquisida, impecablement executada, gustosa, equilibrada i amb classe. Tot perfecte? No, algun plat ens va deixar una mica indiferents, però això ja us ho explico més endavant…
Anar al que era (i segueix sent) un dels nostres restaurants preferits de Barcelona i sortir-ne amb el cap baix? Anar a un “dos estrelles Michelín” i pensar que si “l´inspector” tastés aquell menú potser s´ho haguès repensat? Anar al restaurant dels (quasibé) monstres més grans de la cuina catalana i pensar que has punxat? Pot tot això ser possible, o va ser un malson? Malauradament, va ser així. Potser no teníem el dia, potser no vam entendre el nou menú, que tot just feia quatre dies que s´havia estrenat? Havíem d´haver anat al “menú clàssics” i “assegurar el tiro”? No se´m passa pel cap anar al Disfrutar i, d´entrada, pensar que el nou menú (del qual no en saps res de res) et pot decepcionar, però la realitat és que així va ser. I que, quan hi tornem, que ho farem, possiblement optem per recordar els seus (ja) grans clàssics en comptes d´arriscar-nos a dir “això no m´agrada gens” en tastar un plat…
L´estrella Michelin és en principi una garantia de qualitat innegable, tot i que a vegades no acabes d´entendre perquè un restaurant “X” la té i un “Y” no, o perquè només en tenen una quan en mereixeríen dues, o fins i tot tres (l´escandalós cas del Mugaritz, per exemple). També saps que et tractaran molt bé, però hi ha maneres i maneres. Vull dir que et poden tractar amb molta deferència i respecte però notar un aire fred, glacial, quasibé impostat o un de natural, senzill però impecable, sincer. En aquest segon grup hi inclouria, sense dubtar-ho, els Casals de Sagàs, al qual hi vam anar sense saber la seva condició d´”estrellat” i a on sense dubte vam fer l´àpat de l´any, i on per cert les racions eren més que generoses, allunyades del mínimalisme de la majoria d´espais que tenen la distinció michelinesca. El Bo-Tic, a cavall entre Corçà i La Bisbal, seria dels primers, tot i ressaltar que ens van atendre molt bé i que vam fer els canvis a la carta que vam voler, fins al punt d´escollir els “pre-postres” d´un altre menú i fer-los nostres. Ara, a mi personalment no em cal que els cambrers es posin guants per servir-me els coberts. Em trasmet una sensació d´esnobisme que no puc amb ella, de fredor, de distància que em resulta francament incòmode. Altra cosa és la seva cuina, d´altura, sí, amb uns quants “peròs” que serien més aviat personals. Amb una, tot s´ha de dir, extraordinària presentació de tots els seus plats, un toc inequívoc de la seva condició d´escollit per la Guia gastronòmica per excel.lència.
Una nova “estrella michelin” al cabàs, una nova lleugera decepció en comprobar altra vegada (així doncs, tampoc era cap sorpresa) que en certs llocs importa més la imatge que el contingut, o almenys que la quantitat de contingut. Sí, ja, com diria un Xef que vaig tractar fa temps “un restaurante con estrella és alta gastronomia, no un bar Manolo, que estan muy bién con sus platos abundantes y sus salsas copiosas, pero en un “gastronómico” lo que se sirve es lo adecuado”. Puc estar d´acord amb alguna de les idees que hi ha darrera aquesta declaració però no sé d´on treuen exactament els cànons per decidir la mida de les racions…sobretot la dels tartars…
Passa per ser un dels millors restaurants “marítims” de Catalunya. Fa ja temps que té una estrella Michelin i se li suposa una excel.lència que, almenys durant la nostra visita, no va acreditar. Un mal dia? Pot ser…
