Poquetes coses he pogut fer en aquesta edició de la Barcelona Wine Week. El meu objectiu era saludar als elaboradors protagonistes de la Guia dels Vins Brisats de Catalunya presents en aquesta edició de la que ja s´ha convertit en la fira de vins més importants de l´estat espanyol i del sud d´Europa. Algunes cosetes, poques, i la constatació que els vins blancs del celler gallec Albamar em tornen boig, igual que els penedesencs de l´Enclòs de Peralba, que apart de tenir un brisat de categoria indescriptible (potser massa subtil, sí, però…quin vi!) fan uns negres descomunals en la línia que tan admiro de Terroir al Límit, Frontonio o Comando G.
Un acte més que interessant del primer dia va ser la cel.lebració dels 25 anys de la sortida al mercat del primer monovarietal de Sumoll per part del celler Montrubí, del Penedès, és clar. Guiat pel MW Alvaro Ribalta, vam poder tastar les anyades 2002, 2004, 2010, 2018 i 2025. Personalment em quedo amb la 18, no em torna boig l´evolució que ha tingut aquesta sumoll, malgrat que he de dir que la 2004 estava fantàstica i que la 2010 va rivalitzar amb la 18 per emportar-se el primer premi.
El segon dia va començar amb el Tast de sis vins de l´associació Pagos de España on va destacar l´excel.lent escumós d´Art Laietà (ex-Alta Alella) EXEO Paratge Qualificat Vallcirera 2020, un cava de Champions League, així de clar. A mi també em va interessar molt la finíssima bobal del celler Mustiguillo, Pela Roques 2024, la garntaxa blanca de la sierra de Ronda dels Cortijo Los Aguilares i la mantonegro del celler mallorquí Ribas, Desconfio de la gente que no bebe 23.
Després es van ajuntar els cellers Menade, Edetària i Clos Mogador per parlar del relleu generacional, sobretot. I per tastar uns vins on van destacar, i molt, els catalans. Escombrant cap a casa? Doncs sí, però merescudament. L´Edetària Sel.lecció blanc és un puto clàssic ja, l´expressió d´un celler magnífic a través de la seva varietat estrella, la garnatxa. I el seu negre, Lassot 23 (garnatxa peluda), em va semblar meravellós: nas brutal, pas per boca espectacular, molta fruita vermella, elegantíssim, amb molta acidea i una llarga vida per davant. I què puc dir de Nelín o de Clos Mogador? Doncs que són dels millors vins del país, naturalment, i que és un plaer escoltar com l´actual cap del celler, René Barbier fill, els descriu i parlar de la seva feina.
Dimecres vaig tenir el plaer d´escoltar a Fernando Mora MW de Frontonio conduint un tast on destacava la presència d´un dels dos caps visibles del ja mític Equipo Navazos del marc de Jerez, Jesús Barquín, i també d´un dels dos cervells de Comando G, possiblement els millors elaboradors de garnatxa del món amb permís d´alguns noms mítics com Chateau Rayas, es clar, i de Dominik Huber. Completava el pòquer el jove elaborador aragonés Jorge Olivera que va portar un brisat, bé, un orange wine segons ell més que interessant, i una garnatxa que la veritat no m´ha semblat gran cosa. La “bota de Florpower” és un brutal palomino que ja coneixia, així com la seva “bota de fino”, però quan tastes el teòricament senzill Navatalgordo, un “vino de pueblo”, flipes. Puges un esglaó i et trobes amb un parcelari com La Breña, un vinàs (que no diré el seu preu, però és d´agraïr, i molt, que Daniel Landi hagi portat una meravella com aquesta…només per lo seu ja valia la pena pagar l´entrada al tast). Fernando Mora ha acabat a corre cuita i refusant protagonisme (quan és lo puto crack) amb dues anyades de la seva fantàstica garnatxa La Cerqueta, però bé, molt interessant sentir a tres monstres i una promesa de lo milloret del panorama nacional.
El tema tastos dirigits ha acaba, com ja és costum, amb l´enfant terrible dels divulgadors/prescriptors/o el que siguin que parlen de vi en aquest país, Santi Rivas, un paio molt, molt llest, i molt, molt crack que darrera el seu histrionisme i les seves gràcies i els seus tacos (per mí, tot innecessari, però juga a treure ferro i solemnitat als tastos, cosa que està molt bé) emergeix una personalitat forta i amb les idees molt clares que trasmet saviesa i passió a parts iguals. Va escollir, també com sempre, vins del col.lectiu “artisan wines”, els de la zona “indie” de la BWW, fet que diu molt d´ell també, vins interessants, uns més que d´altres però que sempre aporten quelcom novedós. Va començar amb un ancestral de la zona de Toledo fet amb airén que, la veritat, no valia gran cosa. Tots els ancestrals catalans que he tastat se´l mengen amb patates. Passo millor a destacar el que em va agradar, com un ribeiro (de dins la DO), Village, del celler Sebio, magnífic, i un altre ribeiro (de fora de la DO) però amb moltes altres varietats que complementen el vinàs que és A Pita Ciega 17 (impressionant que guardi tant temps les ampolles!). El millor negre, i de carrer, va venir de la Sierra de Gredos (Comando G), d´un celler jove que es diu Las Pedreras que presentava un nou vi, perdó, vinàs, Corral de Gargantilla. S´escapa fins als 45 euros, però val la pena, us ho asseguro: frescor, finor, elegància, molta fruita vermella en nas, maduixa, vibrant, emocionant…fabulós. També va destacar un monastrell de la Bodega Flors, de la zona interior de Castelló, Clotàs, i una altra garnatxa (Corral de Gargantilla és garnatxa, és clar) també d´aquella zona (no concretament de Gredos, però apropet), del celler Finca Fuentegalana, La Viña de Ramón. Jo no crec que el vi fos tan fabulós com deia Santi Rivas, a qui el fet que l´elaboradora fos una de les seves millors amigues potser el va fer ser més optimista del compte, però realment era un molt bon vi.
Pel matí del segon dia em vaig passar per l´stand de l´Enclòs de Peralba, un dels cellers amb més futur de Catalunya, què dic jo, present, present, que els seus vins són absolutament espectaculars. El seu brisat La Xocolata del Lloro és de llàgrima, i en el gruo dels blancs destaca i molt el xarel.lo de la Benzinera, vinya parcelària que dona vi, bé, un raïm fora de categoria quasibé. Es un vi rodó, ample, amb molta categoria, fet que també té naturalment Presseguers, i el macabeu Tofol. Amb els negres jo vibro molt perquè senzillament claven la nova direcció que porta aquest corrent que defensa una negres lleugers, fins, delicats, amb una textura espectacular, sedosa, fresca, amb una fruita espectacular. El meu preferit és Escorpins, una garnatxa de traca i mocador, però el monastrell Montombra no es queda curt precisament, el sumoll (que també elabora de la mateixa vinya el celler Pardas) és brutalíssim i la carinyena, Soldons, super fluida i fresca. Imprescindibles.
Dimecres al matí vaig estar catant els fabulosos albariños del celler Albamar…i també els seus estimables negres, molt especials, amb gust de mar pur, una passada. Dels negres em van agradar més, però, els que elaboren a la Ribeira Sacra (ells tenen el celler i la majoria de les vinyes a les Rias Baixas, a la ria de Arousa) amb mencía, com el Fusco. I dels blancs…uff…tots…literalment tots. Quan veieu que el celler és Albamar, agafeu-lo amb els ulls tancats.
I si esteu interessats en tastar uns dels millors tempranillos de la Rioja, però d´aquells que miren al futur des d´un present esplendorós i sense quasibé reminiscències dels clàssics vins d´aquesta zona, busqueu si et plau els negres parcelaris del celler MacRobert&Canals i els seus espectaculars Barranco del San Ginés i Paraje de la Virgen, que quasibé em poso a plorar de l´emoció. Cuatro corros , l´altre vi xulo seu, és un ensamblatge però pel seu preu (34) també és de traca i mocador. Els altres dos piquen més, sobretot el Barranco del San Ginés, però paguen la pena, us ho asseguro.
