Bacaro

Havia llegit bones crítiques, molt bones de fet, especialment de la gent del Time Out, una bona referència. I gent que hi treballa em va insistir que hi havia d´anar. Així que vaig decidir provar-ho, malgrat que ahir era dilluns, i a priori no és precisament el millor del dies per anar a un restaurant: tot acostuma a ser del dissabte, tot. Però quan llegeixes tan bones crítiques penses que potser, en trobar-se just al costat del Mercat de la Boqueria, potser han fet l´esforç d´anar per la tarda a comprar peix fresc. Perquè els dilluns hi ha peix fresc, el més fresc de tots de fet, acabat d´arribar de les llotges a les peixateries que obren per la tarda. I a la Boqueria n´hi ha. Potser, però, era ser massa innocent. Vaig pensar que de totes maneres si tan bon lloc era no es notaria que èrem a dilluns…

Doncs sí que es va notar. I molt. Sobretot, o concretament, en la meva tria com a segon plat, tot i que de fet abans que res volia comentar un parell de coses. O una que va lligada a una altra. L´emplaçament és emblemàtic, just al costat de la Boqueria, i quan hi entres tens aquella sensació de trobar-te en un lloc emblemàtic d´aquells que enganyen a la vista. O que precisament pel seu ambient i decoració entre cutre i autèntica transmet precisament autenticitat, i per això penses que menjaràs molt bé. Els cambrers desconcerten, però. Un transmet bon rotllo, amabilitat i fins i tot un punt de tendresa i l´altre és el fidel reflex del cambrer italià amb un punt xulesc. No sé si era italià o no, però. Si sé que el xef és venecià i que la seva cuina és un reflex del lloc on va nèixer i -se suposa- va apendre a cuinar. Per això veníem, també, a tastar un tipus de cuina italiana “diferent”. I mentre anava pensant tot això em trobo amb una carta escrita a ma, fotocopiada i presentada una mica en consonancia amb el lloc. Amb un punt entre el cutre i l´autèntic, de nou, però amb quelcom que cridava d´entrada l´atenció: els seus preus. Alts, força alts. Bé, això feia que les meves expectatives, ja altes per les crítiques llegides, pugessin uns graus més a causa dels seus preus. Les sardines a “saor”, una mena d´escabetx suau tipic de Venècia, i plat que sortia comentat a tot arreu, destacaven ja d´entrada pel seu preu: 9 euros. Un plat amb TRES sardines, nou euros. Carai, vaig pensar, si amb una mica menys t´emportes un kilo d´aquest meravellós peix a casa. El preu de cost d´aquest plat era francament baix i, en comparació, el seu preu per al públic era molt alt. Bé, igualment vam optar per demanar-les ja que com a entrants les alternatives no oferien gaires garanties, i el seu preu era encara més alt. Els plats de pasta tenien bona pinta, malgrat que el seu preu era de nou força alt. Potser sí que hi ha peix fresc, doncs, vaig pensar. I els segons (als italians la pasta acostuma a ser un “primer”) tenien bona pinta, sobretot un pop amb alberginia, però de nou els preus picaven bastant. Així que al final vam decidir compartir unes sardines i demanar un plat de pasta i un de bacallà, típic de la casa, que tenia el mòdic preu de 18 euros. De nou vaig pensar que el bacallà seria exquisit…

Les sardines, oi? Bé, molt bones, efectivament, amb una ceba en el seu punt just, un suau gust a escabetx i unes panses i pinyons que acompanyaven força bé. Però…nou euros? A tres euros la sardina? Uff, excessiu. El meu plat de pasta…una bona pasta tubular molt ampla, cuita al dente en el seu punt just, amb tomàquet cherry (normalet) i rap i calamars. Bé, les restes dels calamars i del rap del dissabte. Per tonto, per pensar-me que potser el peix seria d´aquella mateixa tarda ja que me´n demanaven 14 euros i pico. Bon gust, però sense tirar  coets. I el plat de bacallà…bé, l´Anna el va trobar molt bo, jo vaig trobar que era vulgar. Un bacallà sec amb patata i una muselina de ves a saber què…que de totes maneres eran bona. Vaja, 18 euros aquell plat era més aviat un petit acudit, però potser és una exquisidesa de la regió del cuiner i no ho sé apreciar…

Vam escollir per acompanyar tot això un bon vi blanc del Pla de Bages. Carillo, com tot lo de la carta, la dels plats i la dels vins. Exageradament car, la clavada amb els vins era maca, maca. No en coneixia gaires, de fet cap, però això no vol dir res. Eren molt cars, i punt. Bons? Segurament…

Dels postres vam passar, no hi havia res que ens cridés l´atenció. Tampoc vam pendre cafés ni xupitos ni res més. Total, 60 euracos per un primer compartit, un plat de pasta, un de bacallà i el vi. Si arribem a anar-hi per dinar, o més aviadet per sopar, potser sortim d´allà pagant 80 euros, quelcom a totes llums excessiu vist el que vam menjar. Potser (segurament) no vam encertar els plats. O la carta no era de les millors, ja que té pinta de canviar cada dia. O no. Segurament un altre dia haguèssim menjat molt millor, molt probablement el crític del Time Out va encertar-la més que nosaltres (llegint la seva crítivca penses que sí, sense cap dubte) i hi va anar un parell de vegades com a mínim abans de dir que és un dels deu millors restaurants italians de Barcelona. Potser sí que ho és malgrat que en aquella llista hi falten noms massa obvis per citar-los. O potser senzillament es que això del gust és quelcom molt personal, i el criteri també, i jo busco unes coses i ell unes altres. Però el que sí considero un error gran per part seva és no mencionar que els seus preus són (almenys) una mica massa alts.Perdó, rellegint la seva crítica diu que els preus son més que raonables. Carai, es nota que després li paguen el menjar (suposo). No és un local amb uns preus “més que raonables”,  sobretot si pensem en el lloc, les seves característiques i, també, la seva cuina. Que sí, que les sardines eren boníssimes, però van acabar sent el millor de la nit. Un entrant. A tres euros la peça, una sardineta petita. Vinga home, en plena crisis i amb aquests preus oferint el que ofereixen.

En fi, en una paraula…perdó, en dues: car i sobrevalorat.

IMG_4073

Deixa un comentari