Feia temps que hi volíem anar, però algunes crítiques negatives que vaig llegir i unes altres on feia incidència sobre el seu elevat preu em van fer repensar-ho…però al final es va imposar la llògica i vam acabar per anar a un lloc on es mengen unes tapes exquisitiques (la gran majoria, hi ha excepcions, com en tot) però que té uns quants punts, diguem-ne, foscos. El primer, al meu entendre, és l´entrada i la seva barra. Res en contra dels bars de tota la vida, amb la seva porta amb alumini i vidre, i la seva barra llarga i estreta….però en un lloc que té una estrella Michelin no ho veig adequat. Crec que les estrelles també han de fer incidència en aquests aspectes, però vaja, els inspectors ho deuen trobar cool…
L´altra és la seva comoditat, o millor dit, incomoditat. Mola molt el concepte, que també trobes en llocs com el Koi-Shunka, de barra asiàtica amb la cuina (o part d´ella) a dins, però estàs anxovat, tens als veïns a sobre i poquísima maniobrabilitat. Si t´hi has d´estar quasi dues hores doncs al menys una miqueta més d´espai. Tot això ho dic, sobretot, pensant en el preu final que pagues, ja que entenc que quan per un menú has de rascar-te la butxaca fins a treure, com a mínim, 75 euros per persona doncs hi ha certes coses que s´han d´exigir i d´altres que es presuposen. Però no, es veu que queda cool menjar anxovat i incòmode, o que no hi hagi la sommelier titular i la noia que t´atengui s´entesti a dir que el vi blanc que t´acaba de servir està fred (perdona???), i que aquella ampolla en concret portava una setmana en una nevera a quatre graus. Jo, en aquest punt, una mica més i li salto a la jugular. Impossible. I més tard vaig descobrir que els quatre graus que defensava la noia en qüestió eren en realitat nou. I no li vaig fer notar perquè no tenia ganes de gresca i se´ns feia tard, que el mínim exigible era una disculpa.
En fi, anem al que interessa, que és un bon menú degustació de tapes asiàtiques servit a bastant bon ritme, amb una alarmant baixada cap a la meitat del servei (es veien masses cuiners pululant i es percebia una certa sensació de descontrol…controlat?) que es va veure compensat per la bona qualitat del menjar servit. Tot ens va agradar molt excepte el primer entrant, unes crudites a la xinesa que sincerament les vaig trobar molt patilleres. I una ostra amb moll de l´os, calenta, que no combinava gens bé i no era ni agradable al paladar…
Com que no tinc fotos del primer entrant passem al segon, una “cotne” (corteza) de pollastre amb nenufar thai i brots de coriandre…boníssim…
Tot seguit va venir el tsukudami de fetge de rap amb xiitake…no em va entusiasmar, la veritat, però per a alguns és una exquisidesa…
El sunomo d´algues fresques i mol.luscos, percebe inclòs, era…bo, molt marí, però tampoc era per tirar coets i ballar una sevillana…
en canvi, el nigiri de pell de moll i sashimi de moll (roger) era excepcional!!! A la foto ja no surt la pell…
El cap de gamba a la graella i cos de gamba en sashimi i oli de té era boníssim…
La primera matrícula d´honor, ja que la primera ovació era per al moll, se l´emporta el sashimi tebi de calamar amb yuzu i soja. Brutalíssim!!!
Un kit kat interessant va ser la tempura…de què era, però? Vegetal, em sembla…
La segona gran decepció, o la primera de veritat (lo de les crudités ho deixen en entrant desafortunat), se l´emporta l´ostra amb moll de l´os…calent…buff, quina mala idea!
En canvi, l´escabetx japonés de llamantol s´emporta la segona matrícula d´honor! Una mica més si et plau?
Els dumplings de llagostins al vapor eren també molt bons. Més clàssic i previsible, però molt bons.
El maki “fes-te´l tu mateix” de toro va tenir la seva gràcia, i tastar l´all negre també…
La japo burguer era bona, correcte, però el nivell va baixar aquí, i molt…
…es va recuperar, això sí, amb el tataki de bou gallec, madurat durant 150 dies, que ens va oferir quan vam dir que no teníem cap ganes de tastar la papada de porc ibèric a la catonesa. No cal ficar-se a la boca una bola de greix 100% encara que sigui a la cantonesa! I aquí ja se m´havia acabat la bateria del mòbil…
Els postres, breus i discrets. El primer era un maki-mochi de Maduixa. No hi ha foto tampoc, però us diré que trobo més bo el mochi de maduixa del Nomo…I el Ningyoyoki de xocolata, una mena de bunyol farcit de xocolata líquida, doncs sí, bo, però res de l´altre món.
En fi, nosaltres ens ho vam passar molt bé, però amb el rotllo de les tapes, els guiris i tal i pasqual doncs 75 euros ho trobo desmesurat. Si estiguessim parlant de 50, màxim 60, seria una altra cosa. El seu preu fa que la possibilitat de tornar-hi sigui més aviat remota…i més amb l´oferta que té Barcelona.
Recomanat, però, per a ocasions especials i excepcionals.