El restaurant 2 Pebrots és ja un petit clàssic del Raval barceloní però, per la raó que sigui, encara mai hi havíem posat els peus. I la veritat és que després d´aquesta primera i fantàstica visita no passaran pas gaires mesos, més aviats pocs, fins a la propera visita que sense dubte farem així que sigui possible.
El local és acollidor i hi ha la possibilitat de seure a la terrassa, a la sala o al que ells anomenen “la barra de la cuina”. de fet, just a l´entrada també hi ha una altra barra, però realment el que jo trobo interessant es seure a la barra de la cuina. Veus moltes més coses, la majoria preparacions finals dels plats, veus dinàmiques del personal i interactues molt més amb ells. I a més a més al lloc concret on vam seure teniem molt bona visió general de tot plegat.
Tens la possibilitat de triar uns quants plats de la carta o un dels tres menús. Entre el primer i el segon no hi ha gaire diferència de preu (70 i 80) i vist el que oferien crec que val molt més la pena demanar el de 80, que és el que nosaltres vam fer. El tercer, el d´uns 120 euros aprox, ja és per quan hi vas amb molta gana o, sobretot, a l´hora de dinar. Per sopar ho trobo excessiu, però mai se sap. Hi ha molta cuina a la brasa i altres preparacions suposadament ancestrals, vaja, de les de tota la vida que es diu, i en general he de dir que està tot boníssim. Val molt la pena.
Abans del primer plat ens van portar unes piparres fumades que estaven molt bones i que, de fet, formaven part també del menú en aquell moment. I tot seguit la coca de tonyina ibèrica, curada de manera que semblés pernil, fet que venia reforçat per daus de greix de pernil. Molt bo. Cap sorpresa, coses així les havíem tastat en altres llocs, però un principi esperançador.
El primer hit va ser amb una preparació que ells anomenen “bagna freda”. D´influència italiana, es tracta d´una crema de parmesà amb encurtits com pastanaga, brocoli, rave i piparra. Textura genial, sabor intens i refrescant.
Tot seguit el primer plat on vam dir “això està bo…però de debò!”: una mena de menjar blanc, tipica preparació del Delta que no tenia però gaire semblança més enllà del fet visual i que era fet amb llet d´ametlla. Es tractava d´un tipus d´ajoblanco amb navalles i salicornia que entrava de meravella.
Els espàrrecs blancs marinats amb suc de taronja a la brasa amb cansalada ibèrica i taronja confitada era d´un sabor i textura espectacular. Sí, també hem menjat alguna vegada espàrrecs blancs naturals a la brasa, però tu, aquests crec que s´emportarien el primer premi.
On no ens va quedar més remei que aixecar-nos i aplaudir (en sentit figurat) va ser amb el millor plat de la nit, o el més original. Pels que ens van dir, un dels hits de la casa: gnochis (la textura era per plorar d´emoció) amb rossinyols, stracciatella de burrata (l´interior de la burrata) i brou de patata. Era gustosíssim. Ens va sorprendre molt tan pel sabor com per la textura. Ho vam trobar espectacular.
Tot seguit va aparèixer un sashimi de calamar laminat amb pebre vermell de la vera lleugerament picant que van coure en uns segons amb un oli d´oliva picual que segons ells és el que aguanta millor les altes temperatures. Molt bo.
El xix kebab era de vici. Sabor inigualable. Gustós no, el següent. Les espècies justes, la sal justa, la cocció adequada. L´altre gran plat del menú al meu entendre.
Finalment arriba el darrer plat salat, la ploma ibèrica “a la orza”, un mètode ancestral de curar amb greix. Molt poc feta, deliciosa, gustosa, potent.
El vi, triat a mitges entre nosaltres i el sommelier, va ser tot un encert. La nova linea d´un celler força conegut de Georgia , Pheasant´s Tears, que ha domat força els seus vins, almenys aquest. Ja no tenen aquell punt salvatge i molt herbaci, aquest és subtil i versàtil, capaç d´aguantar sense problemes aquest fantàstic menú que ens van oferir. I encara faltaven els postres!
Vam tastar-ne tres. El primer, de llagrimeta també: sorbet de llimona i oli d´oliva arbequina. Quin sabor i quina textura!!!
Tot seguit una mena de gelat de formatge de cabra amb herbes i cítrics, molt subtil, delicat i deliciós.
I el gran final de la “torrija”, la torrada de Sata Teresa, més especial i diferent que he tastat mai. Sense fregir-la, lo qual tot sovint és d´agraïr, acompanyada d´un gelat suau de vainilla i maduixetes del bosc. Un gran final!
En fi, per si no ha quedat prou clar vam gaudir molt i tornarem en breu!!! (o potser no tan en breu, però en uns pocs mesos, segur)