Aquesta ha estat la nostra primera visita al restaurant compartir Barcelona. Hem estat en dues ocasions al de Cadaqués, i unes quantes al Disfrutar, però per al que toca ara mateix sí es rellevant mencionar el restaurant de Cadaqués ja que en sobreviuen uns quants plats.
D´entrada destacar que el local escollit per al restaurant és magnífic. Ampli, espaiós, taules suficientment separades, la cuina de preparacions fredes a la vista, tot molt bé la veritat. Servei atent, bon sommelier i una carta que si has estat al restaurant de Cadaqués no té cap sorpresa. Hi ha forces plats d´ambdós llocs, arrossos (segurament millors els de l´Empordà), carns, peixos…sense però menú degustació, que moltes vegades et serveix de guia i de presentació de l´oferta del restaurant. Es un concepte radicalment diferent del Disfrutar, aquí les racions són mooolt més generoses, fins i tot excessives en el cas de l´arròs (si te´l prens com un segon “normal”), i a priori et donen com a pauta escollir (entre dues persones) quatre primers i dos segons.
Molt bé, doncs, farem això. Ah, no, amb l´arròs ens trobem amb aquella vella (i pesada, i antiquada) cançó que diu “mínim dues persones”. No ho he entès mai, i encara menys en un restaurant com aquest. Per què dimonis no et pots demanar un arròs si hi vas sol? Ho trobo discriminatori, antic i sense cap fonament. Què no tens cassoles de la mida adequada? Vinga va, aquesta no cola. Utilitzes la que ens van portar a nosaltres i hi poses la meitat d´arròs. I de pas li faràs un favor al plat, i al comensal. Bé, al lo que anavem. Ens recomanen fer mitges racions de tres dels quatre entrants/primers, es veu que l´arròs té tela. OK, ho fem…no podíem però haver fet mitja racció d´arròs? Haguès estat ideal. Per cert, a la carta no diu res de les mitges racions, t´ho ofereixen quan et prenen nota. Si no ho fan, demaneu-ho (sobretot si voleu fer arròs).
Bé, vam començar amb el fabulós caneló de tonyina, plat icònic del Compartir Cadaqués. Estratosfèric. Tot tonyina, un sashimi brutal, amb una salsa fabulosa amb tocs de tàperes, anxoves, ous de salmó…una delicia, segueix sent un plat imbatible.
Tot seguit va venir un verat flamejat en fred amb oliva negra (esferificada) i salsa brutalíssima de gilda. De traca i mocador. De demanar la ració sencera.
Amb el carpacció de vedella a l´ oporto, foie-gras i idiazabal (que jo diria que també el fan a Cadaqués) la cosa ja no va ser tan potent, més aviat hi va haver una certa decepció. No era bo? Sí, molt. El foie? Bé, ratllat de micuit. Correcte. Idiazabal molt bo, sí…però…i la carn? Doncs aquí rau el problema. No era bona? Doncs no ho vam acabar de saber del tot, el foie i l´idiazabal es menjaven el plat, sobretot per un tema de quantitat. Excessiva a totes llums. Desproporcionada. Sí que era bona, es clar, però sincerament no la podies apreciar de veritat.
Quan van aparèixer les navalles ens vam adonar que hi havia hagut una petita confusió i malgrat jo haver dit que volia anxoves sembla que també vam dir navalles…i les anxoves es van quedar pel camí. Van acabar venint tot seguit en forma de mitja racció. Abans, però, vam gaudir amb les navalles. Força bones, super netes, amb una interessant vinagreta de ceps i pinyons que li donava un toc diferent.
I les anxoves…brutals la matèria prima…inclòs el cep…però el tema de la mel d´avet no em va acabar de convèncer. Queda massa empalagós. Sí, ja, el tema del dolç i el salat i aquestes coses està molt bé, però no sempre funciona. I per al meu gust, en aquesta ocasió no acaba de funcionar.
En aparèixer el primer dels plats principals vaig recordar la nostra segona visita al Compartir de Cadaqués (en la primera vam triar el menú degustació): els plats principals son uns plats zero minimalistes, clarament un “segon”. Ho dic sobretot perquè els dos lloms del roger, primorosos, amb una fina capa de papada confitada, venien acompanyats per mitja albergínia fumada (grossa). No era cap “platet”…La salsa agredolça, molt bona.
I, finalment, l´arròs. Cert que ens havien dit que era un “bon” plat, però d´aquí al que ens van portar…bé, jo haguès agraït mitja racció i potser demanar quelcom suau de postres, però no hi vam arribar pas. De fet, no ens el vam poder acabar. Bo? Sí. Molt? Bé, sí, però no excel.lent, no memorable…de fet, no crec que sigui el més destacable de la carta. Segurament l´hauriem gaudit més si haguessim demanat algun plat menys…o si n´haguessin portat menys quantitat. Com deia al principi del post, crec que la mida ideal és la meitat del que serveixen, sobretot perquè l´arròs no s´apila tant. Quan la capa és més fina, molt millor, i no és el cas. Estem parlant més d´un arròs a la cassola que no pas d´un arròs tipus “paella”. Per cert, l´arròs era de sipia, carxofes, gambes petites (excepcionals) i un tall de rap…sec, i massa cuit. Meeeec!
Com deia, no vam arribar als postres. El vi triat, després de mirar atentament la carta (extensa però sense cansar, amb bones referències catalanes i bona representació espanyola i europea) vaig localitzar un Ribeiro que no coneixia i que per la descripció que se´n feia tenia bona pinta. Al sommelier li va entusiasmar la meva consulta, així que no vaig dubtar gens. Un vi d´un productor a seguir molt la pista, Bernardo Estévez, que a preu de botiga surt per uns 28 euros. Impecable. Cupatge de cinc varietats, parlem d´un vi on es nota la barrica, amb cos i una bona acidesa. Curiosament, ens va anar de meravella fins a l´arròs….
…i vam demanar una nova copa, un riesling d´un nivell teòricament inferior (surt per 18 euros) però amb una extraordinaria acidesa que ens va anar de meravella per tirar avall l´arròs. Repetiria elecció, les dues, però al moment de l´arròs em passaria al riesling. Té a veure que ja estava força ple i el riesling va anar de fàbula, així que molt recomanats els dos vins, el Chánselus fins i tot més per carns blanques i peixos i el riesling per arrossos de peix contundents com el que vam menjar.
