El restaurant Deliri ha aconseguit ja fer-se un nom entre els gourmets de Barcelona, així que no podíem esperar més temps a anar a fer-hi una ullada, sobretot coneixent que el seu xef havia passat pels fogons del celebrat Coure.
Deliri està en una zona privilegiada i molt de moda des de fa temps, Còrsega cantonada amb Enrique Granados, i això es nota en el preu dels plats i en la decoració i estil del local. Les taules tenen estovalles però l´estil del lloc es casual, amb un punt modern i desenfadat que casa perfectament amb la zona on es troba.
I la carta? Doncs no gaire extensa, amb uns preus tirant a alts però sense que a priori sembli escandalós. La seva aposta es que la gent comparteixi els plats en el que acaba sent una mena de menú degustació encobert de vuit plats en cas que sigueu com a mínim quatre persones. Dos primers i dos segons per comensal. Així d´entrada no sembla cap bogeria ni cap mala idea, però acaba passant una cosa: les racions de menjar son molt, molt justetes, i acabes tastant de cada plat menys menjar que en un menú degustació pràcticament. Diria que els únics plats que em van semblar correctes en quan a quantitat van ser l´albergínia fumada i la cua de bou, sense ser la cua cap plat abundant, més aviat justet però segurament previsible en un lloc d´aquestes característiques. I, per sopar, tampoc va malament, però les mides en el cas del plat estrella de la casa, l´arròs de gambes (que curiosament mai està a la carta…), són de jutjat de guàrdia. L´escandall del plat (el que val la seva matèria prima) no patiria cap daltabaix amb -és un dir- 25 grams més d´arròs. A les fotos veureu un primer pla del plat (mig plat, de fet) i un de general on es pot apreciar millor la seva racaneria. Sí, ho dic amb aquestes paraules: la mida del plat d´arròs és molt, molt escassa. De totes maneres he de dir que vam menjar molt i molt bé i que a nivell qualitatiu el restaurant val molt la pena. A nivell quantitatiu li poso un 5 pelat, especialment si hi vas a dinar. En el cas del sopar podem arribar al 6, tot i reconèixer que tots els dietistes coincideixen que a la nostra societat es menja massa per sopar, així que el que fan al Deliri seria correcte.
A nivell preu global he de dir que vam pagar 50 euros per cap amb dues ampolles de vi (les dues més barates de la carta…una vegada més els vins tenien un preu desmesurat, apart que la carta en si no vaig trobar que fos gaire complerta ni encertada) i sense postres. Assumible pel nivell dels restaurants de la zona, però contundent si tenim en compte els preus del vins i que no vam menjar postres.
En fi, el primer dels entrants era una exquisida amanida russa de pop que ens vam oblidar de fotografiar, segurament per la seva bona pinta quan va arribar a la taula i la velocitat amb que vam devorar-la…
Tot seguit el meu plat preferit de la nit: un bonitol lacat amb pebrots vermells escalivats absolutament de traca i mocador, un dels millors plats que he tastat en molt temps.
El steak tartar era també molt bo, al seu punt d´amanimenta i de picant.
I l´albergínia la vam trobar super especial. Espectacular de presentació, un gust molt herbaci i diferent, el punt fumat, molt encertat tot plegat.
Dels segons destacar l´arròs de gambes. Vam haver de demanar dues racions perquè no l´haguessim pogut gaudir entre quatre. Això ja donava una pista de l´escassetat del plat. De nou, ho trobo molt i molt escàs, una mica presa de pèl només salvada per la qualitat del plat. Excepcional.
L´altre plat escandalosament escàs va ser el dels macarrons. A nivell qualitat, de nou, excepcional. Una salsa brutal que feia de farcit del suposat macarró, més aviat un rigatoni gegant o un pacceri. Sí, en singular. La ració complerta son quatre peces de pasta. Em sembla una mica escandalós de nou. Sí, és el plat més econòmic de la carta, no arriba als 20 euros…però collons, que estem parlant d´uns macarrons!
I el darrer plat, la cua de bou, doncs…bé, correcte. Era melosa però no extraordinàriament melosa, i la salsa, com passa en aquest tipus de restaurants, era excessivament concentrada. Massa. No cal tant sabor, quasibé molesta la concentració excessiva. I, la veritat, he menjat cues de bous molt més aconseguides.
O sigui, una opinió condicionada per la quantitat de menjar no pot ser una bona cosa. No es tracta de dir que hi hauria d´haver hagut el doble de menjar, però sí que en un segon plat hi hauria d´haver més quantitat, concretamet en els casos de l´arròs (demanaria quasi el doble!) i dels macarrons. Dono per bona la quantitat dels primers, però de cap manera la dels dos plats que he mencionat. Malgrat tot, jo personalment hi tornaria per la qualitat dels plats….i sempre per sopar. I un dia que tingués poca gana…només per tastar de nou el plat de bonitol amb pebrots i l´arròs. Contradictori? Una mica, però…