Anar a un nou restaurant només perquè un determinat mitjà l´ha recomanat pot ser a vegades perillós, sobretot si el mitjà en qüestió ha recomanat el seu menú de migdia i no la carta de la nit. Però clar, si en parlen mooolt bé penses que la seva cuina valdrà molt la pena. Així que seguint un impuls vaig decidir que per fer una cel.lebració familiar i íntima aniríem a l´Eclèctic. I això és el que va passar…
…que…què va passar? Uff, moltes coses. Primer de tot no estava precisament ple, tot i que per ser justos he de dir que un dimarts costa omplir. Què més? Doncs que d´entrada ens vam trobar a un d´aquells “maitres” que es dirigeixen a tu en un to clarament impostat. L´home, d´origen no penínsular, es dirigia a tu amb un cert nerviosisme que camuflava amb frases emfàtiques, contundents i resolutives tipus “si a usted no le gusta el vino, pues lo cambiamos, ningún problema”. Aquesta frase es pot dir de moltes maneres, i el to en que va ser pronunciada és impossible de passar a un text, però no es tampoc difícil deduir el que estic intentant transmetre. Seguim. El primer petit “problema” que es va presentar va ser un malentès. Sembla que vaig fer la reserva dient que faríem el menú degustació, cosa que no recordava en absolut, i li vaig dir que primer volíem mirar la carta. “Entendido, ningún problema”, en to sec i distant. Llavors ens trobem amb una carta on en general els plats no cridaven gaire l´atenció, on els entrants no eren res de l´altre món i on els segons no destacaven gens ni mica. Molt poc peix, curiosa sel.lecció de carns…Vam arronsar el nas. Finalment vam optar pel menu degustació ja que ens costava trobar dos primers i dos segons que ens agradessin prou. I una vegada sol.lucionats els problemes “tècnics” (canviar el postre de la meva dona, assegurar que “papadum” no era “papada”) li vam dir que Ok. I llavors va venir l´episodi del vi. Carta fluixa, amb poca profunditat, molt pocs vins de zones com Priorat, Terra Alta o Empordà (per no dir cap…) i una recomanació que d´entrada ens va sobtar i que no vam acceptar (d´entrada): un negre criança de Cadis. Finalment vam optar per un Montsant (“ui, no lo tengo ahora”), un de València que cridava l´atenció perquè havia madurat en botes de terrissa, com a l´època romana, però apart de dir que era un vi massa arriscat ho va rematar afirmant que el tenien perquè era “peculiar”, i volien tenir una carta, diguem-ne, exòtica. Vaja, que era una frikada. Ho va rematar dient que ens podíem passar la nit escollint vins…i jo ho vaig rematar dient que volia un vi de Mallorca (Ses Nines), que havia tastat per cert. I davant la meva sorpresa el maitre me´l va tombar, dient que era un vi que no “durava gaire”, molt àcid al cap d´una hora d´haver-se obert i que “se viene abajo”. Flipàvem. Puc entendre que ens avisés de les “peculiaritats” del vi valencià, però carregar-se un vi que tenia a la carta va ser el summum. Al final vam sucumbir i vam demanar-li el vi de Cadis que tant ens havia recomanat i, en honor a la veritat, he de dir que estava molt bo i que va valer la pena…
Total, que van començar a arribar uns aperitius que a la carta deien que eren de “cortesia” però que si no els volies et carregarien 5 euros al compte. Jo ja no sabia on mirar, i quan d´entrada apareix un senzill hummus…doncs tampoc…
amb el segon aperitiu la cosa no va millorar gaire…senzillíssim bacallà laminat amb tomàquet i olivada…i mira que sóc fan del bacallà!
El primer plat…bé…una velouté de ceba (bona) amb una mousse gelada de formatge, lletons cruixents i papadum, amb oli de trufa…la velouté molt bona, però mal servida…ens van omplir el plat a sac!, i això en un restaurant amb pretensions és una errada. La mousse fluixa, els lletons (“el”…un i petit) doncs no molt cruixents i més aviats discrets i el papadum (pa siri, oriental…) doncs bé, no gaire la part mullada però.
El “won-ton” de butifarra del perol amb dashi de pernil ibèric i verduretes i bolets xinesos doncs…més que discret, directament res de l´altre món. I altra vegada, tot i que aquesta vegada vaig parar a la cambrera, m´anaven a omplir el plat de brou. Dos plats amb brou consecutius…uiisss
El peix estava molt bo, escàs (ho dic perquè el menú no era pas llarg…) però bo. Corball (corvina) amb suc de gamba vermella i bolets saltejats.
I amb el darrer plat abans dels postres vam tenir sorpresa. Jo, que m´havia passat l´estona menjant pa amb els tres olis que ens van oferir al principi (“sigan este orden, y no lo hagan al revés porqué no sabrá a nada”…ho vaig fer, clar, després d´haver-li fet cas i encara podia diferenciar-los!), li vaig comentar amb un senzill gest a la meva dona que les proporcions eren desmesurades (enorme pissarra com a plat) i que la ració era moooolt escassa (insisteixo, sobretot perquè el menú era curt)…sense ànim en cap moment de protestar ni res que s´hi assemblés. Però vet-ho aquí que el nostre estimat “maitre” va passar casualment pel nostre costat i em va enganxar in fraganti fent un gest inequívoc, i naturalment hi va dir la seva. Que si em quedava amb gana que ho demanés, que molts clients no podien més (???) en arribar al final i el que no volien era llençar menjar. Molt noble. Jo vaig fer cara de pòquer (aquest tipus de reivindicacions mai saps com poden sortir) i ell va interpretar que en volia més. I va desaparèixer cap a la cuina. Llavors ens vam menjar el minúscul plat de xai desossat al forn tipus “matambre” amb pebre rosa i tres tipus d´albergínia. Boníssim. De llarg, el millor de la carta.
Ens van retirar els plats, jo ja donava per fet que no en portaria més (i no pensava reivindicar-ho, malgrat que tenia més gana…) quan de sobte apareixen amb un plat sorprenentment generós, excessivament diria jo: en comptes de tres mini trossets (rodonetes) van posar-ni ni més ni menys que cinc, i el doble de grosses. Amb els ulls fora de les seves òrbites li vaig demanar a l´Anna, la meva dona, que m´ajudés ni que fós una miqueta. Se´n va menjar un, i jo els altres quatre. Molt bo de nou, però desmesurat. Vaig agraïr el detall i no vaig dir res més, per allò de “a caballo regalado no le mires el dentado”…però vaja, ho vaig interpretar com una reacció a la defensiva, no sé si del maitre o de la cuina…però MAI m´havia passat que en demanar repetir (algunes vegades ho he fet, poques però) em portessin el doble de menjar. Va ser un “vols més caldo: doncs té, dues tasses”.
En fi, que abans del postre ens van portar unes “nubes” de fruita de la passió…que estaven en el racó més fred de la nevera, o que directament havien sortit del congelador massa tard. No eren esponjoses, vaja. I no vam fer foto. Si en vam fer a un formatge que lamentablement no vam apuntar quin tipus era, però molt no ens debia impressionar…Anava acompanyat d´una melmelada que va merèixer la mateixa consideració que el formatge.
I els postres…el meu molt bo, boníssim. Una barra de xocolata, o quasibé cacau directament, al 70%, amb un gelat/sorbet (tot i que a la carta posava granissat) de pebre de Shichuan (poc saborós però) i uns cacahuets gelats que combinaven molt bé amb la xocolata…
i per a l´Anna…un no gaire aconseguit postre, dit capresse per ser una recreació de la mozzarella amb tomàquet (en aquest cas “aigua” de tomàquet) i alfàbrega (un correcte i refrescant gelat/sorbet)…la part del formatge millor l´obviem…
Vaja, que va ser un sopar agredolç. Pèssim maitre, carta discreta, menú en general pretensiós sense arribar a on diria que volen però que òbviament poden fer-ho. Tot estava ben executat tècnicament i segur que el xef i el seu equip de cuina poden donar més de sí. Jo, per exemple, retiraria de la carta un plat com el filet de vedella amb caneló de vedella trufada que em sembla una combinació espantosa i totalment inadequada.
Per cert, el vi! Es diu “Finca Moncloa”. Boníssim.
www.eclecticrestaurante.com