Restaurant Gresca

Restaurant Gresca

Anar al restaurant Gresca és sempre un plaer. Sempre. Per raons que no venen al cas he estat molt temps sense anar-hi però des de fa un parell d´anys que la situació ja s´ha “normalitzat”, i ara m´hi deixo caire de tan en quan. Potser trobo a faltar una mica més de renovació de la carta, però bé, tampoc ens queixarem. us recordo que a més a més d´una gran carta ppensada per  acompartir els plats teniu l´opció del menú de migdia a un preu força correcte tenim en compte la categoria del restaurant. Crec que surt per una mica més de vint euros.

Més o menys, i sempre pensant en dues persones, la quantitat aproximada de plats a compartir és d´uns sis o set. Dependrà també del què demaneu, però això ja us ho diran allà mateix. Jo en vaig demanar set amb postres inclosos, per a sopar, i vaig quedar perfectament. Potser un xic ple perquè ja era tard, però bé, tampoc molt la veritat.

El ritme a partir que et porten el primer plat és normalment força bo. Vam començar pel verat curat amb miso i wasabi. Subtil, lleuger i intens a la vegada, tens ganes de demanar un plat per a tu sol…

L´alberginia lacada amb crema de parmesà l´he demanat ja vàries vegades, igual que el verat. Punt de cocció i de sabor fantàstics. Un clàssic.

Les carxofes amb verduretes i múrgoles potser no em van entusiasmar tant com em pensava, malgrat estar molt bo. Poques murgules, això era d´esperar, en un plat que potser prometia més.

Els bikinis son un clàssic de sempre. Els fan amb pa de pagès però sense crosta, i el laminisme que aconsegueixen quan el xafen és espectacular. Una delicia sí o sí. En aquesta ocasió era de llom ibèric.

Amb la flor de carbassó farcida de brandada de bacallà vam punxar. De veritat. Em vaig quedar astorat: la brandada no valia (quasi) res. Massa patata, textura desconcertant, poc saborosa, mal condimentada. Suposo que un mal dia el té tothom.

El darrer plat abans del postre va ser un altre clàssic de la casa: l´escòrpora a la brasa. Monumental. Però un detallet negatiu seria reconèixer que almenys per mi la temeperartura del peix no era l´adequada. Però es clar, ja arriba sense cap espina, triada, etc…i això requereix temps. Segurament el problema era que el plat hauria d´haver estat calent.

I per rematar la nit una fantàstica torradeta de Santa Teresa super esponjosa, gens pesada, combinada amb un bon gelat de xocolata.

Tot això va tirar cap avall gràcies a un fantàstic verdejo, un dels de veritat, d´un poble de Segovia que es diu Santyuste. L´elabora Esmeralda García i és fantàstic. Super recomenat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *