El restaurant La Salita està situat en una zona força cèntrica de Valencia, a vint minuts a peu de l´estació principal de tren i té una estrella Michelin. La xef Begoña Rodrigo practica, com era d´esperar, una cuina mediterrania on hi són presents els principals element de la gastronomia valenciana. Arròs i verdures son dues de les cartes guanyadores d´un restaurant amb un personal atent i un gran sommelier que en el meu cas va saber interpretar perfectament el que volia.
Hi ha varis menus, quatre en total, i jo vaig optar pel “Novençà” amb maridatge. El preu era més que correcte en relació a molts preus de maridatges i a més a més tenies l´opció de dir si volies més o menys copes. I també destacar que no era un vi per a cada plat sinó un per a cada dos. El que va passar és que la persona que va exercir de sommelier, el que de fet és el germà de la xef, Sergio Rodrigo, em va convidar a un parell de copes extres…cosa que vaig agraïr molt ja que em va permetre tastar un Chivite Colección 125 de l´anyada 2009, espectacular, i un vi monovarietal del raïm bobal molt i molt interessant.
En fi, anem al gra. Els aperitius, amenitzats amb un molt bon cava de la DO Valencia, me´ls van servir al pati exterior. Tots molt bons la veritat, tot i jo haguès preferit que els haguessin portat en dues o fins i tot tres tandes. Sis aperitius, un punt contundents i tot, de cop no crec que sigui la millor de les idees per començar. La berlina d´anguila portava ou ferrat a dins, la menestra era ideal per començar, el fals nigiri de tonyina teòricament picant fet amb verdures era suau i melós, el tomaquet raf amb formatge discret, l´amanida de centolla i tomàquet valencià molt destacable i el calamar en salmorra doncs correcte. Em van agradar però no em van xiflar, i sobretot per tenir-los tots de cop al davant…
El restaurant per dins és, afortunadament, força discret. Encara recordo amb horror la decoració del pressuntuós lloc on hi ha el multiestrellat i sobrevalorat restaurant de Quique Dacosta, però això són figues d´un altre paner. Sobrietat davant de tot, i s´agraeix.
El primer plat del menú és un dels plats estrella de la casa, “La Tiara”, una preparació efectiva i preciosista feta amb diverses salaons de bonitol, bacallà i tonyina barrejat amb tomàquet i diverses herbes i hortalises.
El combinat d´esparrecs salvatges i de blat potser és el que vaig trobar més fluix, apart que era dificil de menjar sense l´ajuda d´un ganivet. Però era bo, eh. Apareix un vi blanc d´una veritat molt valenciana, la merseguera, i d´un celler molt valencià, Mustiguillo: Finca Calvestra 2015. Ah, i amb un sorbet d´esparrecs blancs que sí em va convèncer totalment!
El “sarandonga” era un fabulós arròs amb escuma de bacallà francament sensacional…
I l´all i pebre amb una mena de crema de pinyons…oohhh, meravllós, sabor i textura deliciosos. I amb trossets d´anguila i un enorme Chivite 125 Colección blanco 2009.
La roya del ceba, fabulosa. El cruixent, també de ceba clar, al punt. El brou, deliciós i molt, molt gustós.
El plat anomenat “chirivía, tot de poble y crema de repollo fermentado” era molt especial, molt autòcton. I fort, quasibé al límit. La chrivia ens la presentaven en forma d´espaguetis. Curiós com a mínim, a mi em va agradar força. Aquí va aprèixer el magnífic Giró de les Aubagues del gran Pepe Mendoza per maridar-ho.
I per tancar la part salada un fantàstic filet de cèrvol amb un milfulles de tubercles trufat que contrastava molt amb tot el que havia menjat fins al moment i que em permetia gaudir d´un altre vi negre, no previst inicialment, un bobal de categoria anomenat Las Mercedes del Gabriel.
El primer postre el vaig trobar de llàgrima: una recreació dolça d´un taco mexicà. Estratosfèric. Hi tornaria només per tornar a menjar aquest postre.
El darrer va fer pujar el sucre fins a nivells altíssims. Quasibé excessius pel meu gust, pero quan hi ha un cremós de figues i figues saltejades amb un merengue a sobre la cosa ja podia veure´s venir…
En fi, la veritat és que vaig passar una vetllada molt agradable i que, sense dubte, tornaré a aquest restaurant quan em sigui possible.