Sóc molt fan d´en Fran López i del seu magnífic restaurant Xerta, a Barcelona. Hi he anat vàries vegades i mai m´ha decepcionat. Ben al contrari, sempre hi he menjat de nassos, així que era qüestió de temps que trobés un forat per acostar-me a la seva Xerta natal per menjar al restaurant que el va donar a conèixer, el Torreó de l´Indià.
Encabit dins l´hotel Villa Retiro, el Torreó de l´Indià segueix els mateixos patrons que el Xerta, i en ell s´hi poden trobar totes les característiques que defineixen el restaurant de Barcelona: producte magnífic, execució impecable, servei esplèndit, plats que miren al mar i a la terra on treballa i, en definitiva, uns menús coherents i gastronòmicament molt satisfactoris. Sí vam trobar, però, una diferència: normalment a Barcelona ens agrada més la primera meitat del menú, i en aquest cas vam gaudir molt més de la segona part. Les seqüències del bacallà i de l´anguila no les vam trobar encertades, i ens va decepcionar profundament que en el plat d´angules tingués més protagonisme la cocotxa de lluç que les pròpies angules. I si pensem que al principi ja ens havien donat una cocotxa de bacallà, doncs encara més. No puc assegurar-ho perquè no ho tinc clar, però juraria que abans, al menú, no posava que en aquest plat hi figurés una cocotxa. Ara ho posa, i em pregunto si té relació amb la queixa que vaig fer en aquest sentit…
En fi, mogudes vàries apart, els aperitius de benvinguda no ens van agradar tan com normalment ens passa al Xerta barceloní. Eren bons, ingeniosos, però els hi faltava un puntet…
La seqüència del bacallà comença de meravella, amb una tripa que embolica una ccotxa al pil pil francament deliciosa.
Ara, el trio pell cruixent amb hummus/canoli cruixent de remolatxa amb brandada/caneló de bacallà i alberginia no va ser el que ens esperàvem. Vull dir que esperes un 9 i et trobes amb un 7.
En canvi, els nyoquis líquids de coliflor, crema d´espinacs, alga codium, un xic xic de caviar i aire de formatge els vaig trobar delicats, subtils i encertats.
Seguramement, la decepció de veritat va venir amb la seqüència de l´anguila. Un xapadillo que no estava a l´alçada, clarament. N´he menjat a molts llocs del Delta i aquest no està a l´alçada. la textura de la carn de l´anguila n´era la culpable.
I ni l´anguila amb suc ni la fumada ens va acabar de convèncer. Era com si li faltés sal a la primera, bé, no, directament no en portava (crec), i la segona…doncs n´he tastat de millors.
Sort que va venir el llagostí de Sant Carles, amb la seva salsa holandesa nitrogenada que, la veritat, per mí no feia falta. Prefereixo l´holandesa de tota la vida. Aquesta doncs sembla pensada per als senyors inspectors de la Michelín o per al públic que no va mai a aquest tipus de restaurants i que es queden molt impressionats per l´espectacle, que ho és, de veure actuar el nitrogen. A mi no em cal. El llagostí, naturalment, era espectacular.
Llavors va venir el moment “una altra cocotxa, aquesta però de lluç”, per fer “bulto” al plat de les angules. Que sí, són molt cares. Però si defenses el producte, i el poses com a bandera, no l´emmascaris. Angules, i prou. Amb allets, si fa falta. Ni pil pil (de nou), ni cocotxa, ni res. No li fa cap falta. Que és una mini tapeta? Doncs molt bé, la poses al principi de tot. El plat en sí era molt bo, però el meu cabreig va ser considerable. Potser no vaig veure que posava lo de “amb cocotxes de lluç i el seu pil pil”. Potser. Jo diria que ho han posat fa poc, però com pot ser perfectament que em despistés no full afegir més llenya al foc. Igualment, la base de la crítica segueix sent la mateixa: no cal res més que angules en aquest plat.
L´arròs del menú, de mandongo (productes de la matança del porc), vam demanar canviar-lo per un d´un altre menú que ens atreia més, i vam triomfar molt: carxofes i magret d´ànec. Espectacular és poc. Dels millors arrossos que he menjat en un restaurant. Una passada.
El plat del peix de llotja amb escalibada multiesférica ens va entusiasmar. No recordo, sap greu, quin peix era. Vaig tot convençut que era llobarro, però el següent plat de peix s´anuncia com a llobarro. No m´ho vaig apuntar. Segueixo pensant que el de llotja era llobarro i que l´altre, malgrat el que posa a la carta, era un altre peix. Lluç? No ho recordo, venia amb carbassó, puré de fonoll i cítrics esfèrics. Fantàstics els dos plats, això ho tinc claríssim…
El primer plat de carn va ser per nosaltres una petita delicia. El “ris de veau” són les “mollejas” de vaca, els “pedrers” en català. Amb una salsa molt bona i uns salsifís al punt. Super.
I el plat final, una versió molt especial de l´ànec amb peres, cuinat com una royal però sense el seu fetge. Bé, portava micuit de foie. Era melós com una cosa bona, bona de veritat. Les peres, en diferets textures, fantàstiques, i el maridatge extra x nosaltres que es va treure de la màniga el “metre” (a qui per cert ja coneixíem del restaurant de Barcelona, on hi ha estat cinc anys), perfecte: licor de pera. Les peres, per cert, molt bones, super.
Amb els postres vam triomfar. El “passeig per la via verda” portava un pa de pessic de cacau brutal, fruits del bosc, sorbet de romaní, ametlla…un petit festival.
I el postre final…ens el van canviar. L´original era massa dolç per nosaltres i ens van servir un combinat de sorbets cítrics que ens va anar de meravella per acabar de tirara vall un menú un xic irregular en algunes fases però espectacular, de traca i mocador, quan feia diana. Vaja: cocotxa bacallà, nyoquis, llagostí (sense la salsa), arròs, peixos, carns, postre…quasibé tot!
