El nom del post potser és massa ambiciós…seria més adequat, probablement, dir “una petita visió dels vins de la Ribera del Duero a la BWW”, però clar, massa llarg. I “4 pinzellades de la RdD al BWW”? Doncs això és el que us trobareu a continuació…
Mai fins ara havia estat precisament un “fan” dels vins d´aquesta mítica DO espanyola. Possiblement per això, per acaparament en molts llocs, s´havia generat una mena no de rebuig però sí d´indiferència cap al que vingués d´aquesta zona. Llevat dels vins, o d´un dels millors vins , del celler Aalto, i del més típic Pago de los Capellanes, poques experiències realment gratificants havia tingut amb la “tinta fina”, o “tempranillo”, depèn de amb qui et trobis. Així que quan vaig entrar el primer dia a la gran sala de la BWW on hi havien els cellers i vaig veure “Ribera del Duero” , el primer va ser seguir endavant…tot i que, no sé ben bé per què, un cuquet se´m va ficar a dins. I vaig acabar fent una foto del llistat dels cellers presents i aquell mateix vespre estava fent una ullada a la Guia Peñín. Sí, al final me la vaig comprar. I la curiositat va crèixer en mí fins a decidir que tenia una oportunitat d´or per tastar l´excel.lència, o el classicisme més pur, la tradició, uns vins que si apuntava bé podia fer un bingo com una casa. Dit i fet, una petita llista amb els més representatius d´uns sis cellers, vaja, amb els que tenien millor puntuació, i a veure què en treia.
Pradorey van ser els primers. Vam començar amb un bon criança, “Adaro 2017”, una mica la base sobre el que s´aguanta el celler, amb la imatge del seu fundador a l´etiqueta. Ampolla fugint del clasicisme, típic color cirera, bon nas, mineral, amb bona acidesa, un bon principi sense dubte. Clar que el contrast amb “Elite 2017” va ser important, més que res perquè tot en general havia guanyat molts punts. Allò era una altra Lliga, uns tanins super madurs i ben integrats, un vi per portar a qualsevol lloc i triomfar. Abans de pasar a la joia de la corona em van fer tastar una petita gran sorpresa, un tempranillo…blanc? No, un blanc de noirs, “El cuentista 17”, amb molt futur. I, el que deia, l´obra mestra: El Buen Alfarero, un vi fet amb àmfores espectacular, tot artesanal, premsat amb els peus, mimat fins al límit, amb una preciosa ampolla i un pas per boca fabulós. El preu, oi? Bé, cadascú decideix si val o no la pena pagar per un vi una xifra on hi hagi tres números, però si penseu com jo aquest és un vi per fer-ho.
El Lagar de Isilla van ser els següents…i també em tenien preparat un blanc, aquesta vegada “de veritat”, fet amb la varietat autòctona “albillo” que fins va quatre dies seguia sense estar autoritzada. Ja sabeu, les rigideses de les “Do´s”…Em vaig trobar amb un vi fantàstic, molt versàtil, gastronòmic, gran acidesa i amb moltes possibilitats. El “Gestación 2017”, vinyes velles, ens ensenyava un excel.lent “roble” fresc, estructurat i amb bona acidesa, i d´aquí vam passar a un dels seus “tops”, el “Paraje Valdelacueva 2016”, una petita-gran delicia, i el més exclusiu, per la seva poca producció, “Paraje Peñalobos”.
I arribem al celler que més em va flipar, Arzuaga. Classe, nivell, excel.lència…d´entrada ells ja et diuen que era això el que buscaven, entre altres coses perquè els clàssics mai passen de moda. Per aixó són clàssics, oi? Rodejats, com els dos altres cellers, d´un hotel de luxe i un super restaurant (ja amb una estrella Michelin), el seu “poderío” es veia des de la primera gota que va caure a la copa del Criança 2017, 95% tempranillo i 5% CS, amb un nas fantàstic, un color preciós, un pas per boca finíssim, de super nivell. Les coses van pujar amb el Reserva 2016, 26 mesos en barrica, una mica de merlot barrejat amb el CS al 5%, ja que la resta era, com en tots els altres, tempranillo. Molta fruita, increíble en boca, gran acidesa, un vi molt molt top, de veritat. Tot seguit va caure una altra super joia, un vi especial i diferent ja des de l´etiqueta, dissenyada per Amaia Arzuaga, filla del “jefe” i famosa dissenyadora de moda, ara centrada en l´empresa familiar i més concretament en el restaurant. Cada any l´etiqueta és diferent i ens trobem en aquesta ocasió amb un vi fantàstic en nas i boca, elaborat de la manera més tradicional possible, premsat amb els peus, 19 mesos de criança amb raïm (95% tempranillo, 5% albillo…raïm blanc) procedent d´una vinya molt vella, una part d´ella pre-filoxera, absolutament espectacular, diferent i amb un aire més juvenil, no tan tradicional. Un super top! De fet em va agradar més que el també fantàstic Reserva 2014 Especial, amb un nas més tancat, no tant floral, un vi envolvent i que necessita per acompanyar-lo un bon estofat, una cua de bou amb la seva super salsa, per exemple, més que un txuletón. I d´aquí a la “puntilla”, el “no va más” que és el Gran Reserva 2010, 55 mesos de criança, 90 tempranillo i 10 cs, un (de nou) vinàs que culminava un tast magnífic que per mí ha estat tota una revelació. De fet ja em disposo a encarregar tots aquests vins per poder-los gaudir a casa. I si de tots ells n´haguès d´escollir un aquest seria, probablement, l´Amaya Arzuaga Colección…malgrat que com (crec) ha quedat clar qualsevol és super recomanable. Un plaer dels grans.
El darrer celler va ser Viña Pedrosa/Bodegas Hermanos Pérez Pascuas, amb un parell de vins super top i dos més també molt rodons. Vaig començar amb el Crianza 2017, la seva base, un vi que representa la meitat de la seva producció. Clàssic “ribera”. El ” Viña Pedrosa Finca La Navilla” 2016 Reserva és un vi fresc, aromàtic, elegant 100% tinto fino, 20 mesos de criança, mentre que el seu cosí germà, el Viña Pedrosa Reserva 2016, apart de ser d´una finca diferent es veu un xic més fàcil, més fet, més àgil…potser són aquests quatre mesos més de criança que té, el cas és que em va agradar més que el “Finca La Navilla” malgrat que aquest darrer té una puntuació (per exemple) a la Guia Peñín de 95 punts (que és moltíssim per aquesta guia) mentre que el Reserva 2016 es queda en “només” 93. Les coses van pujar encara més amb el Viña Pedrosa Gran Reserva 2014, zona ja molt exclusiva, vinyes de més de 60 anys, producció d´unes sis mil ampolles, senzillament excepcional (el preu també ho és, clar, tot i que no arriba a les tres xifres ni de bon tros). La cirereta del pastís era un vi que no pensava que haguessin portat pas ja que es tracta d´una d´aquelles joies que treuen de tan en quan i que arriba als 250 euros, malgrat que s´ha de dir que ells mateixos deien que aquest preu obeeix a lleis del mercat, oferta i demanda, ja que a nivell de qualitat no era necessàriament molt millor que el Gran Reserva. Parlem del “Pérez Pascuas Gran Selección 2014” que un empresari de Calafell va venir directament a tastar i, sí, els representants del celler van dir “por supuesto caballero”, amb aquell porte i aquella elegància i amabilitat castellana que van mostrar i fins i tot exhibir tota la gent d´aquesta DO amb la qual vaig parlar en dues vetllades super interessants. El vi, per cert, era brutal, tot i que ells mateixos van dir que no estava ni de bon tros en el seu moment òptim, li faltaven un mínim de quatre anys més de criança en ampolla. Vaja, que no me´l compraré pas tot i que ha estat un gran plaer tastar-lo…però sí ho faré amb els “reserva”. Quí m´havia de dir a mi que els vins de la Ribero del Duero serien la “gran revelació” a nivell personal d´aquesta primera edició del Barcelona Wine Week!
I per cert, ja de retirada vaig recordar que la gent d´Arzuaga m´havia parlat que també feien un blanc, en el seu cas un Chardonnay amb nou mesos de criança, el “Fan D. Oro 2018”, un vi més que estimable, molt aromàtic, untuós, fresc i gastronòmic que realment em va agradar molt.
