Tast DO Costers del Segre

Tast DO Costers del Segre

Per fi he pogut gaudir d´un tast DO Costers del Segre a Barcelona. No sé si se n´havia fet cap de similar, suposo que sí, però jo no ho recordo ara mateix. El cas es que organitzat com sempre impecablement per PCATS Comunicació vam poder gaudir dels vins d´un bon nombre de cellers d´aquesta peculiar DO, i dic “peculiar” perquè almenys per a qui signa és una DO més que curiosa. De fet té tres subzones diferenciades, sobretot la del Pirineu lleidetà, que al meu modest entendre la fa incompatible amb les altres àrees. Vaja, que no té ni cap ni peus que estiguin agrupats en una mateixa DO vins del Pallars i del Segrià. Per favor, ni clima, ni sòl, ni res de res, només que pertanyen a la mateixa provincia. Els vins de Castell d´Encús, per mi el més brillant de tota la DO, o els de Batlliu de Sort s´assemblen tant com un ou i una castanya als  de Cérvoles Celler i Tomás Cusiné o Clos Pons, els altres gran noms de la DO juntament amb el més comercial però igualment estimable de Raimat (amb seguretat el que més producció té) i el molt brillant de L´Olivera, super destacable per la seva tasca social ja que emplea a gent amb diverses classes de discapacitats. En fi, això per mi son coses més aviat polítiques, però sempre he pensat que la sub-zona dels Pirineus hauria de ser una DO apart i no me n´he pogut estar de dir-ho.

La veritat és que vaig anar sobre segur i exceptuant un celler del qual no en coneixia res de res vaig anar més o menys a tastar les noves anyades de vins que coneixia i a ampliar els coneixements sobre alguns cellers dels quals no coneixia totes les referències, com és el Cas de Batlliu de Sort. Fa ja molts anys que vaig descobrir el seu estimable pinot noir, el Biu de Sort, que segueix sent un bon  vi amb una molt bona relació qualitat/preu, amb molta fruita, potser un pèl de reducció en aquesta anyada 2021 però igualment expressiu i llaminer com sempre. L´altre vi d´aquest celler que coneixia era el Biu Riesling. Segueix amb el seu característic nas que mostra clarament la seva varietat i en boca el notem francament diferent del que podria ser un riesling d´alguna altra zona. Em va agradar força el Nero de Sort 2020, un altre pinot però amb rapa inclosa, fet que li dona uns tocs mentolats que aporten molta més frescor que el Biu. El Finca Les Lleres, un viognier del 2016, es mostrava pletòric i força arrodonit, producte dels anys en ampolla (dos abans de sortir al mercat, més els que ja portava afegits en ser obert al 2023) i d´una criança en barrica del 30%. Finalment destacar també el seu vi d´entrada amb una garnatxa i un macabeu criats a Tremp però vinificats al celler de Sort, el Pantigana.

Castell d´Encús és una debilitat personal. També és el celler més ben valorat des del punt de vista dels crítics i la veritat és que no m´extranya. Per mi juguen en una altra lliga, el seu nivell és altíssim, i ho demostren des del minut zero en que olores el Taleia 2019 i rebs una sensació tan agradable que no pots estar-te gaires segons més sense tastar-lo. Es mostra magnífic, molt acabat, llest totalment per degustar-lo sense cap necessitat de guardar-lo (naturalment, té llarga, llarguíssima vida…i guardar-lo en condicions molts anys és quelcom que recomano vivament, de totes maneres). Al Thalarn 2018 potser li faltava una miqueta per assolir  l´esplendeor que sí tenia el Quest, del mateix any. Potser el cupatge de cabernet sauvignon  i franc amb merlot i petit verdot afavoria la seva evolució enfront un syrah més tímid encara. L´Acusp 2017, un pinot noir d´alçada, també estava molt a punt mentre que el seu vi estrella actualment, el Saktih 2016 (petit verdot) començava a mostrar les seves possibilitats, inmenses. Es podia ja veure, sí, però d´aquí uns anys estarà molt, molt millor. I destacar també el seu fantàstic ancestral, el Taïka, una joia entre els escumosos del nostre país.

Del celler Purgatori, del grup Torres, vaig tastar la seva única referència, l´excel.lent vi del mateix nom, un cupatge de garnatxa i carinyena vinificats i criats per separat. 14 mesos en barriques i un any en ampolla abans de sortir al mercat per mostrar-nos un vi amable en boca, ampli i fresc, molt apunt per beure malgrat que estic segur que millorarà amb els anys.

De Cérvoles Celler vam tastar la seva magnífica garntaxa de Castell del Remei en anyada 2021, malgrat el 2020 que veieu a la foto. Se´m va escapar, és d´un altre tast, però el vi estava igualment molt bo, fresc, amb molta fruita, molt gaudible.

Clos Pons és un celler amb uns vins blancs espectaculars, sobretot (per mi) el  Sisquella, però vaig anar directe a una novetat d´aquest any com és el Jan Rosé, un vi amb molta fruita, molta maduixa molt fresc, sec, àgil i diferent com a rosat, molt recomanable. I també volia tastar dos dels seus vins més d´autor, especials, de col.lecció com son el Llena i l´Aura. Em va agradar més el primer, un cabernet sauvignon curiosament suau (els seus negres acostumen a ser més robustos i contundents) que entrava molt bé. L´altre era una garnatxa negra un xic insípida que no em va fer el pes.

Amb l´Olivera m´ho vaig passar molt bé. Vaig gaudir ja d´entrada amb un Blanc de Marges molt fresc, directe, fàcil i un Eixaders especial que deixava veure clarament la seva varietat (chardonnay) des del precís moment en que posaves la copa al nas i el tastaves per comprovar que sí, era un vi llarg i ample amb un punt gras. I abans del seu macabeu de gamma alta vaig tastar de nou els vins que han estat des de fa temps la seva millor carta de presentació, Agaliu i Missenyora, amb aquella característica ampolla blava que fan que no oblidis un macabeu que et conquesta del minut zero. Un és més fresc que l´altre, el que no recordava era el per què. En aquest cas podia ser l´anyada, però no, ens ho van explicar: el Missenyora té un xic de sucre afegit, i un cop t´ho diuen ja no t´ ho pots treure del cap i ho notes de seguida. Sense saber-ho jo hagués atribuït la seva peculiaritat a l´anyada (20 enfront 21), però la raó real de la seva diferència és el sucre. El macabeu que parlava de gamma alta, el V89, és espectacular, també en el preu, com tots els seus vins, i el mateix puc dir pel que respecta als seus escumosos, sobretot l´Olivera Reserva Superior, un monovarietal de macabeu molt recomenable. Per cert que el seu rosat, l´Airós, també és molt destacable.

Del celler Mas Blanch i Jové no en coneixia res de res i em quedo amb la seva garnatxa blanca que es cria a 700 metres d´alçada i que té un 5% de vi brisat que li dona un toc diferent, amb més cos. Troballa Blanca és realment una bona troballa, superior als també estimables Petit Blanc Saó (70% de garnatxa blanca amb macabeu i viognier) i Saó Blanc (macabeu en un 90% amb garnatxa blanca).

A Raimat m´hi vaig acostar perquè m´havien recomanat el seu chardonnay de finca, Turons de la Pleta, vi d´una sola parcela collit un xic verd amb un nas molt varietal i una boca amb força nervi. Secant, amb acidesa, una llarga criança i un bon futur per davant. També m´havien parlat bé del Niu, un cupatge de xarel.lo, chardonnay i albarinyo molt exòtic, peculiar i diferent. El primer criat en formigó, el segon en fudre i el tercer en inox. Parlant de l´albarinyo, també vaig tastar un monovarietal d´aquest raïm que mai havia vist, i en mostrar la meva extranyesa se´m va dir que ells eren el segon productor nacional d´aquesta varietat, només per darrera de Martin Codax. Em vaig quedar de pedra. Els volums d´un celler com Raimat son molt més grans que la resta de cellers d´aquesta DO i ells són sense dubte un dels motors econòmics de la zona. L´Albarinyo de Raimat era fresc i llaminer però amb menys acidesa lògicament que els vins gallecs. Una curiositat que no està de més tastar, malgrat que a mi m´agraden més altre tipus d´albarinyos.

I ja marxant no em vaig poder estar de tastar de nou els dos grans vins monovarietals de finca de Tomàs Cusiné, els del celler que porta el seu nom. El fantàstic macabeu de Finca Racons i l´extraordinària carinyena de Finca Barqueres, una de les millors del país sense cap mena de dubte. I ho segueix sent. La de la foto no és la que vaig tastar, una 2018, però eps, era bona de veritat igualment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *