Segon dia de la Barcelona Wine Week, segon dia de tastos, conferencies, trobades inesperades i descobertes interesants que tot seguit us passo a explicar.
Vaig començar el dia assistint a una conferencia que sota el nom de “La descarbonització del sector vinícola” presentava per una banda a una associació que lluita des dels cellers contra el canvi climàtic, la IWCA, i per l´altra als quatre cellers de l´Estat que hi formen part: Familia Torres, Alma Carraovejas, Bodegas Familiares Matarromera i Herència Altés. Des d´accions més previsibles però efectives com la plantació de 14 mil arbres i la instal.lació de plaques fotovoltàiques per part del conegut celler de la Terra Alta o l´aposta ferma i total de tots per les energies renovables en general passant per una de les accions estrella de la jornada per part de Familia Torres, la reutilització del Co2 generat durant les fermentacions, emmagatzemant-lo en unes tines inflades i destinat a produïr bicarbonat de sodi per a la pastisseria, en la que va ser la joia de la corrona de les aportacions que fa tothom per lluitar contra el canvi climàtic. L´objectiu genèric i també de fet concret de l´organització, i dels cellers, és la reducció de la petjada de carboni que deixa anar cadascú. Miguel Torres explicava que van iniciar aquest programa al 2008 i que a hores d´ara ja han reduit el 30% de les seves emissions, planejant arribar fins al 60% en vuit anys. I el propi Torres va definir les accions en tres blocs: el combustible que gastes, l´electricitat que compres i el tercer, els material que s´utilitzen en tot el procés de fer vi, incidint en que aquest punt és el més important i sobretot en el que es poden fer més coses efectives per part dels cellers, sense oblidar naturalment els dos primers punts. Una jornada interessant que va acabar amb una crida de tots per fer servir la tecnologia de cara a aquesta reducció de carboni i del president de Familia Torres afirmant que el que s´ha de fer aquests dies es apujar els impostos al petroli perquè aquest és un dels rivals més durs en la lluita contra el canvi climàtic., tot conduït per la cap de redacció de la revista Arrels, Margalida Ripoll.
Tot seguit va començar la jornada de tastos amb un parell de vins del grup Carraovejas, al stand de la IWCA. L´extraordinari verdejo de vinyes velles comercialitzat sota el nom d´Ossian, de vinyes prefiloxèriques de més de 200 anys en peu franc. Fabulós. No ens va entusiasmar tant, ni de bon tros, la gamma baixa de Pago de Carraovejas, lluny del nivell dels seus millors vins.
De camí cap a cap lloc en concret vaig divisar a la meva esquerra la figura inconfusible de Raúl Pérez, sense dubte un dels millors enòlegs del país, un viticultor inquiet i incansable amb moltíssims projectes, alguns compartits amb un altre crack del sector com és Rodrigo Méndez i d´altres en solitari. Vaig aprofitar per saludar-lo, només pel gust de fer-ho, fer-me una foto en plan fan amb ell i tastar algunes de les seves referències que encara no havia pogut descobrir, la de la seva linia de vins anomenada La Vizcaína sobretot: El Rapolao, especial, tens i un xic raspós; La Poulosa, més càlida i amable; Las Gundiñas, entre un i l´altre, tots tres de mencía, i l´extraordinari godello La del Vivo 2020 (les altres tres, del 2019). Vins, en qualsevol cas, molt interessant i vius, reflexes fidels del seu territori. També vaig tastar dues referències del seu projecte a León, amb raïm Prieto Picudo, autòcton de la zona. Los Arrotos del Pendón 2018, suau, concentrat però amb frescor i acidesa, i el Rara Avis 2013, més licorós, de color teula, fi i elegant.
A continuació vaig aterrar davant de l´ex-sommelier del Bullí David Seijas i el seu projecte Gallina de Piel Wines, amb vinificacions fins a cinc llocs diferents de l´Estat. N´havia sentit a parlar molt però no havia tastat res, i la conclusió general es que valen tots força la pena. L´Ikigall blanc és un xarel.lo del penedès amb un 10% de malavasia i un 5% de muscat força salí i cítric, una molt bona entrada a la seva linia de vins. Manar dos Seixos és un Treixadura en un 80% de Galicia, fantàstic i gastronòmic, mentre que Pinkgall és un rosat de bàsicament garnatxa negra navarrès, molt en la linea dels rosats d´aquesta DO. Amb Mimetic 2020, una garnatxa de calatayud, em vaig emportar la sorpresa de la jornada per la seva extraordinària frescor, sense gens de fusta, 6 mesos de criança en formigó. I finalment retorn a Catalunya, a l´Empordà, aprop de Cala Montjoi, amb Boca del Crit, un cupatge de garnatxa i carinyena amb vinyes a Rabós concentrat en nas, però fi, amb frescor i bona acidesa.
Canvi de xip amb els txakolins de Txomin Etxaniz. Un bàsic d´entrada molt fresc, carbònic, explosiu, el clàssic que et servirien en un bar de pintxos al Pais Basc. L´anomenat TX ja és una altra cosa, es verema cinc dies més tard i es nota, però sobretot pel fet de ser tractat 4 mesos a les seves lies i passar-ne cinc en bota d´acàcia, amb un lleuger batonage. Molt més cos, sense carbònic, més equilibrat. Molt recomanable, igual que el rosat, fresc, senzil, fàcil i àgil.
I camí a un dels cellers més coneguts de les Rias Baixas que mantenen un alt nivell en el seus vins, des del bàsic Abadia San Campo, l´únic 100% albarinyo, fins al fantàstic Etiqueta Negra, molt cremós i amb entitat, passant per la seva joia, La Mar 2020, un dels poquíssims vins elaborats quasi totalment amb la varietat Caíño blanco que el fa diferent, especial, fi, amb cos, extraordinari.
Visita a un dels cellers que més fort està pujant al Pla de Bages, amb una aposta decidida pels vins de qualitat, arriscada perquè la seva gamma de preus és més alta que a molts cellers de la zona però que ha vist recompensada la seva aposta per la qualitat, Entrebosc. Jo volia tastar el seu brisat, Baixa 1854, picapoll blanc amb força cosa i molta fruita tipus orellanes en nas, i vaig acabar repassant tot el que treuen, amb atenció al seu vi de gamma més accessible, el Mas Pubill 2020 fet com l´altre negre amb Cabernet Franc, però més fresc, carnós i amb molta fruita, una molt bona aposta.
Finalment visita obligada per a un servidor al celler d´Arribes del Duero El Hato y el Garabato. El seu propietari és soci del nou projecte del vigneron francés Antony Terryn, de Toro, en aquesta zona. Terryn protagonitza un dels capítols del llibre que sortirà al mercat a la tardor sobre viticultors extrangers afincats a l´estat Espanyol que estic escrivint en aquests moments.
Els vins em van sorprendre molt. Fins, elegants, distintius, amb classe. Ecléctico és un blanc fet amb una varietat autòctona anomenada Puesta en cruz; premsat directe, fermentació espontània, sense clarificar amb molt bona acidesa, tens i directe. Ecléctico Barrica és més cremós en boca per l´efecte lògic de la bota, mentre que Otro Cuento està fet amb Doña Blanca en terra de granit i vinya vella, una petita gran meravella, espectacular diria jo. Cotexa, negre elaborat amb una gran barreja de varietats, entre elles unes quantes de blanques que li aporten un tret diferencial distintiu. Molt fresc, i super fi. Sin Blanca és més concentrat i De Buena Jera, de parcel.la única, es més madur, amb més cos i, possiblement, més categoria.
