El tercer dia de la Barcelona Wine Week , excepte per l´entrada i la sortida, el vaig dedicar a la mostra de varietats autòctones que hi havia a l´entrada del recinte. Una cinquantena de varietats poc conegudes, o que tenen poc ressó o exposició, de les quals destacaria genèricament la tria de vins negres. No és que la de blancs no m´agradés, però em va sorprendre i cridar més l´atenció la de varietats de raïm negre.
El dia va començar tard al Celler Espelt. La carinyena blanca que havia tastat el dia anterior em cridava de nou. La Vella 2019 seguia igual de bona. Pardells 2019, lledoner roig i blanc amb macabeu, veremat i elaborat tot junt havia obert el foc fent bon paper. Tot seguit vam anar cap al Cap de Creus en el que es coneix com el projecte més personal de l´Anna Espelt, es presenta i es comercialitza com a tal, i amb el Pla de Tudela fa un bon bingo, un picapoll amb molt bona acidesa, salí i cítric que et fan pensar en anar cap a la botiga a comprar-lo. L´escumós de monastrell, un blanc de noirs, entra també en aquest projecte del Cap de Creus i t´entra a la jugular amb la seva intensitat, nervi i acidesa. Canvi de xip, de projecte per retornar breument a la gamma alta d´Espelt amb una garnatxa concentrada que fa que Cala Rostella 2018, del Cap de Creus, sembli més fresca i fina del que probablement és.
I d´aquí cap al Tast genèric de varietats foranes. El primer que em va cridar l´atenció va ser Attis Atalante del celler Attis de les Rias Baixas. Caíño blanc fermentat en botes de 500 i criat 12 mesos en botes de roure francès. Molt expressiu en boca amb un punt llaminer. La varietat de raïm negre castañol protagonitza Teimosia, d´Aega Do Vimba, Rias Baixas també. Molt fresc, deu mesos de criança en bota de roure. A recordar, tot i que estava anunciat com a blanc…
Tornem als blancs amb un interessant giró de Can majoral, cremós i amb una acidesa justeta, i un destacable godello d´Adega O´Cabalin, A Espedrado. Rodó, bon exemple del que pot donar de si aquesta varietat sense arribar a la brillantesa d´altres referències en aquesta varietat. El nervi i l´acidesa tornen amb força amb Aitaren, varietat Hondarribi zuri de la Do Getariako Txakolina, mentre que com a contrapunt trobem un vi de Huelva elaborat amb la varietat “zalema”, Garay Bleu. molt diferent de tot el tastat, interessant però no molt expressiu. Pel mig trobem una estimable merseguera de València, Cañada París del celler Baldovar 23, amb una elaboració interessant: 30% anfora, 30 en bota de roure francès (nou mesos) i el restant 40 4 mesos en dipòsit d´inox amb les seves lies. Fresc, amable amb un punt herbaci és de les coses que més m´han agradat en blancs, tot i que la palma se l´emporta La Val Treixadura, Rias Baixas, molt llaminer, rodó i intens.
Abans d´entrar en els negres tasto un rosat fet amb Prieto Picudo, varietat de la zona de Lleó que dona un vi agradable, fresc i llaminer del celler Domino de Tares, Tombúy.
Comencem els negres amb un monastrell de Castelló, fresc però secot, Clotàs, i a partir d´aquí he de destacar que els onze triats em van agradar força en linies generals, quatre d´ells de manera força destacada. Viladequinta de Valdeorras, Malahierba de la Sierra de Salamanca, Xión Cuvée de les Rias Baixas i Attis Sousón, també de la mateixa zona. Viladequintas és super fresc en nas i boca, un pas fantàstic, mencía del celler O´Cabalín. Xión Cuvée s´elabora amb la varietat “pedral”, fermentat en bota oberta i criat 12 mesos en bota de roure francès. Molta fruita vermella, arrodonit, fresc i àgil, un molt bon vi del celler Attis, que també presenta un altre negre elaborat amb sousón d´una manera similar en la fermentació però criat amb foudres. I d´aquest grup destacat deixo per al final el Malahierba, on la varietat rufete tinto brilla de manera força destacada, donant uns vins llaminers, fins i delicats, amb classe, però intensos.
També destacaria el Mantonegro de Can Majoral, DO Pla i Llevant de Mallorca, interessant, fi i fresc, possiblement gràcies a la seva estancia de nou mesos en ànfores; el Clos Ancestral de Familia Torres, elaborat amb moneu, encisador, molt atractiu en nas i boca, i la tintilla de rota d´Amorío, de Bodegas Vinificate, molt més intens i concentrat que tots aquests però amb bona frescor i acidesa.
Quedava poc temps després de tastat totes aquestes referències així que la tria va quedar dividia en dos: Heretat MontRubí i el fi de festa amb Llopart. Volia tastar el Gaintus Vertical, el super sumoll del celler, germà gran del Gaintus Radical, amb molta més fruita, que també estava present al tast de varietats autòctones. El vertical és de vinyes velles del 1955 i el radical, del 2006. Res a veure, dos vins diferents. Del vertical, però, vaig poder tastar-ne dues versions diferents: la del 2014 es va elaborar amb bota, i la del 2016, molt més fresca, amb formigó. Dos vins diferents, molt!
I per acabar amb aquest celler penedesenc vaig tastar la gamma Serres Velles. Un gran macabeu amb cos, intensitat i no molta acidesa; una garnatxa força fresca i una carinyena més intensa i amb un punt herbaci, més ferestec.
Finalment, l´excel.lència dels caves Llopart. D´entrada un curiós vi d´agulla elaborat amb xarel.lo vermell, carbònic suau, mínima intervenció. Ampolla diferent, desenfadada, destinada a un públic més jove i amb menys poder adquisitiu que el que tria un Leporadi o un ExVite, dues de les joies de la corona d´aquest magnífic i històric celler. El Leopardi és del 2014, cupatge dels millors macabeus, xarel.los i perellades de la finca, set anys de criança que donen com a resultat un cava corpinat suau, amb un carbònic lleuger, extraordinari de veritat. Clar que llavors tastes l´ExVite 2011 i la seva rodonesa i excepcionalitat fa que quasibé et quedis sense paraules. Un brut de xarel.lo i macabeu d´una qualitat realment estimable i molt, molt destacable.
