Dividiré de diferents maneres el que dona de si aquesta segona edició de la Barcelona Wine Week. Els tastets de vins, agrupats com a “tastos” (i el numero al costat corresponent als dies), el que he pogut sentir o anotar en diverses ponències, la sel.lecció de varietats autòctones agrupades com a tast conjunt i el tast de carinyenes de l´Emprdà (blanca, roja i negra) a càrrec de la sommelier en cap del Celler de Can Roca, Audrey Doré.
Com es decideix què tastar quan tens davant molts més vins a tastar del que es humanament possible? Bé, cadascú té el seu mètode o les seves raons: els que coneixes però vols tastar noves anyades, els que n´has sentitat a parlar, els que tens apuntat des de fa temps…Jo vaig començar, una mica accidentalment, per un celler de la Rioja que es diu MacRobertandCanals. Conec el seu propietari, un sudafricà, el Bryan. L´he entrevistat de cara a un llibre que estic preparant sobre una sèrie de personatges relacionats amb el món del vi, la majoria viticultors, extrangers afincats a l´Estat Espanyol. I fa res vaig veure que ja tenia llesta la seva linia top de vins, tres vins de vinya única, dos dels quals no coneixia. Paraje del San Ginés sí, i és extraordinari. Un Rioja top, com ho és també Paraje de la Virgen 2020, en la seva primera anyada al mercat. Vam visitar aquesta vinya al desembre del 2021 i és emocionant tastar el vi per primera vegada. Està etiquetat com a Vi de Lanciego, que és el poble on es troba la vinya, una nova manera de qualificar els vins d´aquesta Do tan potent. El vi que completa la trilogia és de quatre petites vinyes diferents, molt fresc, fins i tot lleuger per ser un Rioja, molt fi, i porta per nom Cuatro Corros.
Al seu costat trobem en Tom Puyabert, francès afincat a Laguardia, un poble a quinze minuts de Logroño, que es on viu i on té el celler en Bryan. El seu celler, Exopto, té una linea de vins de cupatges força correctes i una de més entitat i qualitat com són els vins parcelaris. Directament us diria que anessiu a per aquests. Us haureu de rascar una mica la butxaca però val la pena. El Bernate és una malvasia de 80 anys que fermenta en un ou de ciment i que és molt mineral i gastronòmica. L´ Espinal és una super agradable sorpresa, un monovarietal d´un tipus de raïm poc comú a la Rioja però que ara s´està recuperant com és la maturana. Es concentrat però fresc, especiat i amb influència atlàntica. Abalos, 100% graciano (una varietat que normalment s´utilitza per cupatges), sorprèn molt agradablement i es converteix en el meu vi predilecte d´aquest celler, mentre que a la Mimbrera ens trobem un vi més típic d´aquesta zona, tot i que la presència de la garnatxa amb el tempranillo (ull de llebre) no sigui la més habitual.
Tots dos, el Bryan i el Tom, formen part d´una associació de viticultors de la Rioja anomenada “Rioja´n´roll”.
Canvi radical. Anem cap a la Sierra de Gredos, castella, entre Avila i Madrid on hi ha una gente jove força revolucionària que van a la seva i fan el que volen. I molt bé, per cert. Especialitzats en treure unes garnatxes super fresques, fines i molt llamineres. Són molt freaks, en el millor dels sentits de la paraula, i amb el seu nom ja ho diuen tot: Comando G. Vam poder-ne tastar una part, amb matricula d´honor per al Reina de los Deseos en format magnum. Extraordinari. Super estilitzat, molt fresc, amb molta classe. La mujer cañón no es queda curta precisament, ni El Hombre bala, que en la seva versió blanca, amb la vareitat albillo, crida molt l´atenció.
Seguim viatjant per la península i arribem a Galicia, a un dels celler de les Rias Baixas més allunyats del mar, Castrobey. Fa temps que conec el seu estimable Sin Palabras i, sobretot, el seu Sin Palabras Edición Especial 2010 que només es fa als millors anys. Actualment al mercat hi ha el 2013 i segueix sent un albariño fabulós, fresc però cremós, amb cos, rodó. He tastat també tres tipues d´albarinyos treballats de maneres diferents: amb barriques usades de chardonnay durant 6 mesos, treient el most molt a poc a poc, quasi sense pressió (Mosto Lágrima) i en ànfora 4 mesos. El primer interessant, el segon més concentrat i el tercer més expressiu i fresc. Potser a casa m´agradaria tenir una ampolla del segon, el més diferent i especial.
I ja que som a Galicia, seguim a Galicia. Celler Lagar de Sabariz i els seus afamats A Pita Ciega i A Pita Miuda. “pita” vol dir “gallina”. Son vins amb una mínima intervenció, sense sulfurós afegit, criats en les seves líes, molt llaminers. A Pita Ciega és un cupatge d´albarinyo i treixadura i A Pita Miuda, monovarietal de treixadura. Jo em quedo amb els dos, però si haguès de triar he de reconèixer que el de treixadura m´ha xiflat. Es fan pagar, però la satisfacció és plena.
Creuem bona part del país per arribar al que per mi ha estat el més interessant del dia, per diferent i sobretot perquè no havia tingut el plaer de tastar els vins de Pepe Mendoza Casa Agricola, a Alacant. Dels blancs destacar el Pureza, brisat lleuger, de sis dies, en ànfora. En nas notes clarament la varietat, un moscatell que és sec però que deixa entreveure la dolçor de la varietat. Treballen amb el “velo de flor”, com a Jerez. Els negres són tots ells molt destacables, amb nota alta per al Giró de Abarques, parcelari, fet amb aquesta varietat autòctona anomenada “giró”, molt fi i elegant, com també ho és l´extraordinari El Veneno, un monastrell també de finca elaborat amb el seu raspó, fet que li dona un toc herbaci interessant.
I d´Alacant anem fins a Valencia, on trobem a una gent que es presenta sota el nom de Fil.loxera&Co i que treballen bàsicament amb varietats autòctones i recuperades, vins de molt poca intervenció, quasibé “naturals”, afegint una mica de sulfits per embotellar. Destaquen i molt els seus blancs. Beberás de la Copa de tu hermana és un cupatge de macabeu, verdil, subirat parent (malvasia) i la varietat negre monastrell, tractada com a blanca. Super recomanable, igual que La Mujer Caballo Orange, brisat amb força cos, molt tànic, ample en boca, amb una varietat de la zona anomenada valenci com a més destacada. Aquest vi també té dues versions “negres”, les dues amb varietats locals recuperades de les quals hi ha molt poquetes vinyes. Monovarietals, un és més avellutat i floral, el fet amb “arco”, i l´altre més suau probablement, amb “ullet de perdiu”. Sentada sobre la bestia és el seu vi d´inici, d´entrada al celler, i el fantàstic El Cordero y las Virgenes el podríem qualificar com el vi “top”, al menys a nivell comercial, més apte per a tots els públics, tot i que com he dit els de La Mujer Caballo serien els més representatius.
I abans de dinar una visita a Alvear per tastar dos vins “tranquils” però que tenen ànima de fino, o com a mínim així ho indica el seu nas. Destacar especialment el Tres Miradas, fet amb Pedro Ximenes, Sierra de Montilla, fermentat en bota amb tot el gotim sencer, criança amb vel de flor. El seu germà també està elaborat amb la mateixa varietat però el fermenten en ànfores i és d´una vinya diferent, Paraje de Rio Alto.
Moment del dolç. En dies com aquest no saps mai quan tastar-los, i una bona opció era fer-ho després de dinar. Els dolços del celler Heretat Montrubí, al Penedés, són molt interessants, especialment el Gaintus Radical Sumoll 2018. Tots els elaboren igual, cullen el raïm i el pengen al celler del sostre durant tres mesos, i després de premsar-lo passa un any en bota usada. Els de la gamma Advent, tant el xarel.lo com el samsó també em van agardar, però la potencia i a la vegada finor, dolç sense empalagar, amb una bona acidea del sumoll s´emporta els aplaudiments màxims.
Encara amb dolç, però començant per quelcom que cada vegada em fascina més: el món de Jerez. Fa temps que m´he fet seguidor incondicional de Bodegas Tradición, tot i reconèixer que per molt menys preu pots trobar igualment coses molt interessants. Ara, lo d´aquest celler és molt seriós. Nivell superlatiu. Des del fino fins al PX, és per plorar. El fino té més de deu anys, però amb l´amontillado, tremendament salí, d´una textura increíble i un pas per boca inoblidable, la cosa ja s´envà més enllà, mínim, dels 30 anys. Poden ser 60. No ho saben. El sistema de “criaderas y soleras”, on cada vegada que es treu vi de les saques inferiors se´n reposa a les superiors, condueix a no tenir clar del tot les anyades. O com a mínim a no saber-ho amb exactitud. El que sí sé és que el seu nivell és extraordinari, sublim. L´Oloroso és igual de fantàstic, i el Palo Cortado, més jove però que els seus dos predecessors. El Cream (barreja d´Oloroso i PX), perillosíssim, en el millor dels sentits, i el Pedro Ximenes…buf, suc de pansa dens, dens, dens…és un postre en sí mateix, líquid. Millor per acompanyar per exemple formatges blaus que qualsevol postre.
I abans de passar al darrer celler del dia, una paradeta per un dels molts stands que té Familia Torres escampats pels salons d´aquesta fira. En aquest cas anem cap a la DO Costers del Segre per tastar un vi premiat, el Purgatori 2019, un cupatge de garnatxa, carinyena i syrah que passa entre 15 i 18 mesos en barrica, el 40% noves i el 60 usades d´un sol any. Un vi per pendre en una bona ocasió, un vi fi, elegant i rodó que crec mereix els elogis que ha rebut.
Vaig acabar el primer dia de fira al stand de Suertes del Marqués, celler de Tenerife emmarcat dins la DO Valle del Orotava. Tres blancs i vuit negres, tots ells volcànics, minerals, i especialment frescos, fins i elegants els negres. Tots menys un són monovarietals de Listán negro, i d´entre ells destacaria La Solana 2020, amb més fruita vermella que altres; El Chiribique 2019, més rodó i fresc que el Candio 2018, un sic massa sec i un pèl aspre. Las Suertes, de vinyes velles, respon també al canon de més vermellor i més llaminer, en la línia de La Solana, enfornt al més envellit El Esquilon. I finalment Cruz Santa, vi de Paratge, i únic elaborat amb vijariego negro, de lo milloret, rodó, fi i subtil com en general són els vins d´aquests celler, un dels més destacats de les Illes Canàries.
