Podria afegir al titular que he escollit “a preus raonables”…clar, raonables tenint en compte que es tracta d´un restaurant amb una estrella Michelin, en un bon barri (aprop de Francesc Macià) i amb una cuina d´altíssim nivell. El menú degustació val 57 euros, preu més que justificat, vaja, podria valdre fins a vint euros més i seguiria valent la pena, tot i que li faltarien uns quants plats respecte a l´actual. Potser llavors diríem que “òndia, pica una mica”, però per sota de seixanta euros considero que està molt i molt bé. No et quedes amb gana, i el servei és bo, bé, el que es d´esperar en un lloc així. Vaig fer fotos de tots els plats menys el primer entrant, ara us ho explico…
Calamarsó amb yuzu i ginebra: un mini calamarset amb unes gotes de yuzu, un cítric japonés, i un toc quasi imperceptible de ginebra, que te la posen al darrer moment com si fos colònia.
Tàrtar de sardines amb sorbet de pomà àcida, sidra i mostassa d´herbes: de traca i mocador. El tartar en el seu punt just, el sorbet fent de contrapunt perfecte. Llàstima que la ració fos tan petita…clar, un entrant d´un menú degustació…per demanar-ho a la carta.
Entrepà de tonyina: curiós, simpàtic…bo? Sí, molt bo, però hi va haver coses que em van agradar més.
Tartar de gambes amb ametlles i tòfona d´estiu: portava alguna cosa més que ara no recordo…aisss…la gamba bestial, les ametlles sorprenents, la tòfona…uff, ja èrem al cel!
Molls a la brasa amb flor de carbassó i brou amb citronella: Hi ha peixos i peixos, i el moll acostuma a estar sempre al Top Ten. Es un peix que a la brasa, a la planxa, llueix molt, i si a sobre és fresc del dia i acompanyat d´una flor de carbassó i un fantàstic brou poques coses hi ha a afegir.
Espatlla de xai amb romaní: melosa, al seu punt just, amb una salsa magnífica i un punt de cocció immillorable. No sorprenia però no per això deixa de ser molt i molt bo.
La tabla de formatges, cinc, ens va agradar tant que quan vam acabar ens vam adonar que no l´haviem fotografiat…ni recordat els noms dels formatges que, en tot cas, ens van agradar, i molt. Va ser el darrer gran moment.
El pre-postre va estar bé, però va marcar un punt d´inflexió. Una síndria amb estragó que, si, d´acord, era refrescant, però no em va aportar gran cosa.
I el postre final, per a un servidor, va ser una aposta fallida. Sí, hi havia risc, però potser massa. Potser si després hi hagués hagut un postre final…però és un fet que estava curradíssim, que el pastisset de gingenre amb café i sorbet de prèssec tenia categoria…però es tracta de dos gustos molt forts, el café i el gingebre, i per a mi va ser excessiu…el risc…l´aposta. Per una vegada hagués preferit un postre més conservador.
I és que el postre és molt més important del que sembla. No oblidem que quasi sempre és el darrer que mengem en un restaurant, per tant el seu sabor és el que tenim més present quan marxem. He de dir que hi havia plats molt tentadors a la carta com un foie after eight als entrants; un dèntol amb albergínies, iogurt i caviar als peixos i un garrinet confitat amb prunes a les carns que fan pensar en una propera visita però a la carta. Llavors potser picarà una mica, ja que sortiríem per més o menys el mateix preu per barba més el vi, però vist el tipus de cuina i els plats que hi ha diria que hi tornarem. No sé quan ho podrem fer, però si sé que val molt la pena. Ah, com a vi vam optar per un Orto de la DO Montsant que va sortir prou bé, i a més a més tenia un preu “mòdic”, sobretot comparat a la resta de vins de la carta: 17 euros.
Un veritable plaer!