L´estrella Michelin és en principi una garantia de qualitat innegable, tot i que a vegades no acabes d´entendre perquè un restaurant “X” la té i un “Y” no, o perquè només en tenen una quan en mereixeríen dues, o fins i tot tres (l´escandalós cas del Mugaritz, per exemple). També saps que et tractaran molt bé, però hi ha maneres i maneres. Vull dir que et poden tractar amb molta deferència i respecte però notar un aire fred, glacial, quasibé impostat o un de natural, senzill però impecable, sincer. En aquest segon grup hi inclouria, sense dubtar-ho, els Casals de Sagàs, al qual hi vam anar sense saber la seva condició d´”estrellat” i a on sense dubte vam fer l´àpat de l´any, i on per cert les racions eren més que generoses, allunyades del mínimalisme de la majoria d´espais que tenen la distinció michelinesca. El Bo-Tic, a cavall entre Corçà i La Bisbal, seria dels primers, tot i ressaltar que ens van atendre molt bé i que vam fer els canvis a la carta que vam voler, fins al punt d´escollir els “pre-postres” d´un altre menú i fer-los nostres. Ara, a mi personalment no em cal que els cambrers es posin guants per servir-me els coberts. Em trasmet una sensació d´esnobisme que no puc amb ella, de fredor, de distància que em resulta francament incòmode. Altra cosa és la seva cuina, d´altura, sí, amb uns quants “peròs” que serien més aviat personals. Amb una, tot s´ha de dir, extraordinària presentació de tots els seus plats, un toc inequívoc de la seva condició d´escollit per la Guia gastronòmica per excel.lència.
Per començar ens van treure uns snacks molt virgueros, si se´m permet l´expressió. Era pura filigrana culinària. I n´hi havia de més o menys bons, però tots acurats, al seu punt de sabor, perfectes, puguin o no agradar-te personalment. En el grup dels millors destacaria sense dubtar-ho el de pollastre a la catalana per sobre de tots, el cruixent d´arròs amb bacallà i el de ceps. També possiblement el dorito amb sardina a la brasa. No tan inspirat era el de boniato amb pedro ximénes i original el de castanya i ànec. El “però” més gran va ser, i això ho considero una errada gran si pensem en quin tipus de restaurant ens trobàvem, que tres d´ells quedàven enganxats al vidre de la caixa on t´ho servien, i llavors havies de recuperar amb els dits el que s´havia quedat pel camí…jo, personalment, cap problema, al contrari, però en un lloc on els cambrers es posen guants per donar-te els coberts doncs s´han de vigilar aquestes coses. I no em val que llavors l´ snack no s´aguanta bé. Busques una altra manera que s´aguanti o poses coberts…
Encara dins dels snacks, però apart, ens van portar un “xuxo” amb tòfona, esplèndid.
Ja com a petit entrant una fabada (que jo no vaig tastar) i un bacallà esqueixat, cortesia de la casa per no voler un servidor mongeta blanca ni res que s´hi assembli…
Com a primers vam començar amb un combinat de musclus, escopinyes i … molt bo, no excessivament original però ben resolt
Unes navalles, perfectament ben cuites (amb una miqueta, ais, de sorra…només al meu plat, però), amb pil pil de ceps
I unes textures de foie que…bé…”molt soroll per no res”. O sigui, una presentació espectacular i un contingut més que discret, molt lluny de l´esperat.
El plat de peix m´havia provocat força dubtes quan miràvem de decidir-nos entre un menú i un altre (degustació/especial), i al final, atret per menjar “escrita”, vam decidir provar-ho. Una versió “estrellada” del famós “Fish&chips” anglès. Home, la paperina era de patata, ben trobat…el peix, bo, la salsa també però…quedava com…no sé, pobre, poca cosa per a un restaurant d´aquest nivell, tot i que d´altra banda s´hi veia una feina evident i unes ganes d´innovar encomiables. Però no acaba de convèncer, és un pèl fluix.
I el plat de carn, xai lletó, una debilitat personal que vaig preferir a l´entrecot de carn “angus” de l´altre menú, doncs…sí, bo, però tampoc, el mètode de cocció i presentació, com un tall rodó, no em va convèncer, i potser estava un xic massa fet. No sé, em va quedar una sensació agredolça.
Els pre-postres, com ja he comentat, eren els de l´altre menú, l´especial, però no van tenir inconvenient en canviar-ho, i vam poder gaudir d´un plat amb taronja, lichi, mango i cítrics per un cantó…
…i d´un amb pinya i llima, coco i fruita de la passió. Bons, refrescants.
I el toc final d´un joc de daus de xocolata, de nou, com tots els plats de la nit, esplèndidament presentat, també molt bons…llàstima que no em van dir que la meitat dels daus eren de café, i no sóc gens cafeter.
En fi, he de dir que, malgrat tots els peròs, crec que hi tornarem a tastar l´altre menú. No sé quan, però…