Deu any després de la nostra primera visita vam tornar al restaurant Les Cols de la xef Fina Puigdevall, ara amb la seva filla gran Martina com a cap de cuina, la mitjana com a cap de sala i la petita com a cap de pastisseria, amb el seu marit de maitre. Tot queda a casa.
Han canviat molt les coses? Bé, segueixen tenint el mateix mobiliari incòmode i suposadament modern, ara ja no tant, que trobo fred i impersonal. Fred, literalment. Quan et reben t´ofereixen fer una volta per les instal.lacions i els jardins on et serveixen els aperitius, fet que nosaltres vam refusar i els vam pendre ja a la taula. En general he de dir que vam menjar molt bé però sense cap sorpresa. Vaja, que sí, tot molt bé, impecablement executat i amb una fidelitat encomiable al producte de proximitat, al famós kilòmetre zero, la base de la seva aposta, però potser vaig trobar a faltar un cert risc. Estan en una zona per a ells comfortable, dues estrelles Michelin des de fa molt temps que no penso que augmentin amb l´aposta que actualment tenen.
El menú és llarg, molt llarg, de fet excessivament llarg, 27 “passes” si compten els petit fours que s´acaben fent eterns. Jo sóc partidari del “menos es más”, vaja, no cal atiborrar de menjar al comensal amb més i més plats fins a l´extrem que vulguis oferir uns formatges abans dels postres i servidor hagi de declinar-los en veure que no arribarà pas al final de tot. Alguns dels plats oferts a més no aporten gran cosa, no tenen realment res d´especial apart naturalment de ser de molt bona qualitat, i acabes tenint la sensació que tens ganes que s´acabi. O sigui, comences gaudint molt, però acabes quasibé patint. En aquest cas realment el preu del menú, 165 euros, està més que justificat, i el meu altre “però” gran (apart de l´excessiva quantitat de plats) serien els inacceptables vint-i-cinc minuts que van passar entre el darrer plat calent i els postres, bé, fins que ens van venir a oferir els formatges, cosa que vam declinar, i vam passar a uns postres que per cert ens van agradar més que els tastats deu anys abans. I bé, apart d´un excés de plats el que crida més l´atenció és que passes quatre hores al restaurant. Sí, ho heu llegit bé: quatre. A totes llums això és zero funcional per a tothom, per molta “experiència” que et vulguin vendre.
Els aperitius són dotze petits snakcs dels quals jo me n´estalviaria ben bé un parell com a mínim i dels quals destacaria per sobre de tots les patates amb suc i aroma d´eucaliptus, espectacularment bones i refrescants, una combinació francament sorprenent entre uns aperitius en general més que correctes, però sense tirar cohets.
Es comença amb una interpretació d´una fulla de llorer, i tot seguit una fulla d´ortiga, enciam a la brasa amb mostassa silvestres i un pa de pessi d´herbes.
L´alberginia lacada amb escalivada em va fer recordar l´extraordinaria alberginia blanca que va ser un dels grans èxits dels primers anys del restaurant. Això sí, només recordar…
Després d´una mena de tartaleta de pipes van venir les extraordinàries patates amb eucaliptus, la gran sorpresa dels aperitius.
El bunyol de col de Brussel.les em va semblar normalet…poc gustós, res a destacar.
La tartaleta de pastanaga, innecessària (i freda),
i la mantega vegatal gelada, prescindible i sense interès.
En aquest moment et fan aixecar i t´acompanyen a la cuina per oferir-te dos productes fets amb farina ancestral, la lionesa de fajol i farro i una mena de botó gelat de blat de moro. Curiós. No calia anar fins a la cuina però bé, és també una manera d´ensenyar aquest espai al comensal que segurament agrada.
Llavors tornes a seure i en aquest moment ve el maitre amb les cartes i comença el ritual de llegir-les, decidir el menú, etc, etc. Per mi aquest pas l´hauries de fer en arribar al restaurant i no al cap d´una estona, des del meu punt de vista ho ralentitza tot encara més. No calia.
Afortunadament comença tot amb bon ritme. Et segueixen oferint un brou volcànic de benvinguda i de seguida el primer plat, unes senzilles fulles d´enciam amb tres tipus d´olivada, per sucar. Bo, refrescant i bé, no vaig poder evitar pensar que era l´enciam més car que havia menjat mai. Però funciona.
Entra un dels productes estrella de la Garrotxa, els fesols de Santa Pau amb peus de porc. Molt bons, perfectament cuits.
La royal de ceps és gustosa i encertada amb el mini tortell d´Olot
i el salpicó de cranc de riu…bé…no gaire gustós, la veritat. Et posen el cap d´on pràcticament no pots xuclar res i la seva salsa, molt bona, això sí. Al costat hi ha un milfulls de truita de riu i pernil de gla, evocant la truita a la navarra, que bé, a mi no em va agradar. Passat de cocció.
L´ou fresc del dia amb ous de reig i suc de rostit és dels millors i més gustosos plats de tot el menú. Ous, bolets…combinació infalible. Bo de veritat. Em sobrava però la pasta de full. De nou, masses coses al plat.
El farcellet de col evocant la recepta de perdiu a la col em va agradar molt, recepta inspirant-se en un clàssic, aposta segura, perdiu cuita al punt, col kale cruixent.
La presència en aquest moment d´un plat amb tres textures de xai (fetge, espatlla, lletons) ens va desconcertar perquè encara no havia aparegut el bacallà. Tot i que era exquisit de gust, jo no li veig el sentit al plat i menys abans del peix. En prescindiria.
El bacallà en sí, el peix, el punt del dessalat, impecable. El gust en sí, molt bo. També hi havia tripa, cocotxa i brandada. Per mi és un plat que vol abarcar masses coses, el trobo fallit. Millor concentrar-se en el llom amb panses i no cal pas res més.
I encara que manca la foto el plat final era una evocació de l´ànec amb peres convertit en una tarta tatin. Li falta salsejat, clarament, tot i que és bo de veritat. Un bon final dels plats calents.
El primer postre era un gelat de pebrot força encertat amb textura de croissant.
El segon, un cep en diferents textures que no acaba de tornar el seu punt exacte…desconcertant.
I el tercer un excel.lent panellet gelat. Sembla ben bé que et mengis un panellet clàssic de pinyons…gelat. Un bon final.
Els petit fours i la tableta de xocolata que et donen per emportar son un petit i necessari detall per tancar un bon menú però que com ja he dit i repetit és excessivament llarg. Diria que ens va agradar més fa deu anys, llegint el post que vaig fer llavors, i que potser s´ha quedat -deliberadament- estancat tot plegat.
Pel vi vam triar un blanc de la Borgonya “genèric”, vaja, assequible, impossible demanar un super vi a un preu acceptable…
Per cert, d´escàndol el preu d´una copeta minúscula de garnatxa de l´Empordà que em van servir per acompanyar els postres. Als restaurants se´ls hauria d´exigir que tinguessin una carta amb els preus de tots els vins a copes, especialment els dolços. Els preus son abusius, directament. Que puguis permetre´t pagar dos menús degustació no vol dir que paguis copes de vi a qualsevol preu sense fer notar que estan perdent el nord en qüestió de preus.
Haurien de canviar molt les coses perque hi tornessim, la veritat sigui dita.