Feia temps que hi volíem anar. Per uns quants llocs ens havien arribat serioses recomanacions dient que era un lloc que NO podíem deixar d´anar-hi. I que no estava malament de preu. Bé, el lloc mola, s´hi menja francament bé, però té uns “peros” que destaquen massa pel meu gust. Ara, he de reconèixer quesi només penso en els seus plats en si hi tornaria, acabo de revisar la carta abans d´escriure aquestes línies i he vist que hi ha uns quants plats que “necessito” tastar, ja ja…
En primer lloc, i aquesta és la seva principal mancança, el restaurant i les seves taules són francament incòmodes. Es petit, estret i sorollós. Sí, val, d´acord, deu estar fet expressament i tot…doncs llavors que posin uns preus més en consonància a les comoditats del local. Que, per si se n´havien oblidat (i llocs com el Tickets també ho haurien de tenir en compte, i mostren que s´està convertint en una perillosa moda), és quelcom important, sobretot quan pagues factures altes, i en el cas del local de l´Albert Adrià, molt altes.
L´altra mancança, per a un servidor també força important, és la poca cintura dels cambrers i del xef. Això d´oferir tres tipus de menús degustació i que siguin “a cegues”, vaja, que no saps què et portaran i que ho decideixen al “moment” a la cuina doncs mai m´ha agradat, i que a sobre no puguis posar-hi “peros” (vull dir, no puguis dir “no vull aquest o aquell plat”) encara menys. Es una manca de categoria i de falta de respecte al client, i demostra la sobèrbia de molts cuiners envers les observacions que els hi pugui dir la gent. Si a mi em diuen “cap problema, podem canviar això o allò i si hi ha quelcom que no li agrada no li posem” la meva opinió d´aquell restaurant puja molt punts, i al contrari, es clar.
Bé, i la darrera puntualizació és que en triar fer carta, bàsicament per la negativa a fer “vetos” al menú degustació sorpresa (hi ha un altre factor…desconfio d´aquests menús sorpresa, et poden servir plats que no surten gaire o que necessiten ser consumits abans que es facin malbé…), ens vam trobar que en general els plats no eren precisament gaire abundants, tot al contrari, fet però que en aquest tipus de cuina és més una obligació estètica que altra cosa. No costa res posar una miqueeeeta més de menjar, però no, petitet…
Anem per feina, al menjar, que al cap i a la fí és el més important de tot. I, en aquest aspecte, ja us dic que els hi poso un nou. D´entrada va arribar un delicat ceviche de gamba vermella…
…que si l´has de dividir entre quatre doncs…bé…et passa el mateix que amb el tartar de llamantol amb cruixent de pell de pollastre…que, clar, al preu que anava molt gran no podia ser…
Vam seguir amb unes excel.lents croquetes de cua de vaca vella amb trompetes de la mort…
…i unes interessants ostres a la brasa amb cansalada ibèrica i crema de festuc.
Com a segons vam començar amb una excepcional rajada a la mantega negra, francament deliciosa…
…una “parpatana” a la brasa: tonyina, mig ventresca mig llom, que sembla una mitjana de vedella, té una sabor brutal, llàstima que estava massa feta!
El costellam de xai thai al coco tendre era molt, molt bo, saborós però delicat, suau i poderós a la vegada, una bona troballa…
…i com que vèiem que ens quedàvem amb gana també vam optar per un pop a la brasa amb cigrons sofregits, la gran decepció de la nit: els cigrons eren massa secs i el pop, bé, la ració era directament ridícula. Erem quatre i hi havia tres trossos, bé, un quart trosset en forma d´una petita cua que no podia de cap manera ser considerada una ració. Falta de vista del xef greu, no passava res si es posava directament una quarta peça com les altres, no se n´anava cap pressupost en orris. Total que els hi vam fer veure. I a la cuina no els hi devia agradar l´observació; sí, va aparèixer el tros de pop extra que reclamàvem, però quan ja ens havíem acabat el plat, uns quinze minuts més tard d´haver-ho demanat.
Els postres van ser, de nou, una meravella. Un excepcional, amb majúscules, pastís de formatge brie a la vainilla de Tahití i geleé de moscatell que per si sol justifica la visita al restuaurant, i unes increíbles maduixes farcides de crema de xocolata blanca sorprenents de veritat.
En fí, llums i ombres, moments molt brillants combinats amb cagades majúscules (els cambrers no eren ni gaire amables ni espavilats…), un local incòmode amb una cuina d´un nivell molt alt. Se´m fa dificil pensar en tornar-hi quan penso en totes les coses que no em van agradar però al mateix temps reconec, com deia al principi, que si només penso en els plats em venen ganes de fer-hi una reserva per a demà mateix…