Ubicada al menjador modernista de l´hotel Espanya, al carrer Sant Pau de Barcelona, i actualment sota la direcció de Martín Berasategui, la Fonda Espanya és un molt bon restaurant ubicat en un entorn absolutament fantàstic que per si mateix ja justifica una visita. I a nivell de menjar, la veritat, està més que bé.
La carta és interessant, sense cap sorpresa espectacular, basada en la cuina d´una fonda de tota la vida però actualitzada. Ens venia de gust fer peix, així que totes les propostes carnívores, que n´hi havia, naturalment, van quedar aparcades…
Vam optar per demanar dos primers i dos segons i compartir-ho tot, i com que hi havia gana (i ganes de tastar coses) vam demanar també uns musclus amb escabetx de gamba d´aperitiu. I aquí el metre va i ens diu “veo demasiada comida aquí, deberían dejar algo”. Jo vaig flipar. D´entrada vaig agraïr el comentari, tot pensant que els plats havien per força de ser contundents o amb una bona quantitat de menjar, malgrat que veient el que havíem demanat no semblava pas que ens haguèssim passat. Total, que vam deixar “a la cuneta” l´amanida de cinc tomàquets de l´hort…que, quan la vam veure passar cap a una altra taula, doncs potser sí que era quantiosa. Clar que de la resta de plats no es pot dir ben bé el mateix…
Vam començar per una excel.lent coca de sorell amb albergínia fumada, fins aquí molt bo de veritat…però amb un gelat d´alfàbrega que, sincerament, ni quedava bé ni era gaire bo.
I no omplia gaire…delicada, com era d´esperar, i gens contundent. I la famosa cassola de musclus, doncs bé, una ració més que correcta però en cap cas abundant. I de l´escabetx de gambes encara n´espero notícies…
Els segons van començar amb un bacallà amb crema d´idiazábal i espàrrecs a la vainilla…el peix molt bo, era bacallà fresc, els espàrrecs també…i el cremós, doncs, massa espès, i possiblement massa pujat de to. Però bo, com que el peix era fresc lligava millor que si estiguessim parlant del clàssic bacallà desalat.
I l´altre segon va ser per mí el millor de la nit. Un fricandó de tonyina, en plan tataki, amb bolets crus (ceps i els altres…ais, no recordo!), laminats, i una salsa espectacular que et donava realment la sensació d´estar menjant un fricandó. Boníssim!!!
El metre estava tan segur que acabaríem ben plens que ens va dir que, en cas de voler postres, ell convidava. Joho tenia en ment, però la veritat és que em venia de gust menjar alguna cosa més, lleugereta i a poder ser refrescant, així que vam optar per demanar-ne dos…i he de dir que el metre va complir i no ens els van cobrar. El primer va ser una no molt encertada combinació de préssec, uns puntets de crema catalana i gerds, sencers i en una mena de sopa/mermelada líquida que feia el plat massa carregat. Bo, però excessiu…
El segon postre, molt millor. Una combinació de cítrics (sorbet de mandarina entre d´altres), menta i rom molt refrescant.
En fi, en general un molt bon sopar, amb alguns “peros” i un metre atrevit, però complidor, en un entorn immillorable.