Anar al que era (i segueix sent) un dels nostres restaurants preferits de Barcelona i sortir-ne amb el cap baix? Anar a un “dos estrelles Michelín” i pensar que si “l´inspector” tastés aquell menú potser s´ho haguès repensat? Anar al restaurant dels (quasibé) monstres més grans de la cuina catalana i pensar que has punxat? Pot tot això ser possible, o va ser un malson? Malauradament, va ser així. Potser no teníem el dia, potser no vam entendre el nou menú, que tot just feia quatre dies que s´havia estrenat? Havíem d´haver anat al “menú clàssics” i “assegurar el tiro”? No se´m passa pel cap anar al Disfrutar i, d´entrada, pensar que el nou menú (del qual no en saps res de res) et pot decepcionar, però la realitat és que així va ser. I que, quan hi tornem, que ho farem, possiblement optem per recordar els seus (ja) grans clàssics en comptes d´arriscar-nos a dir “això no m´agrada gens” en tastar un plat…
He de dir que tot va començar més que bé. Tan el sommelier com un dels maitres de sala ens van reconèixer, i això, en un restaurant com aquest, sempre agrada, et fa sentir bé. També he de dir que el “maitre” recordava que jo vaig cridar-los l´atenció sobre l´exagerat preu d´una copa de vi negre que vam pendre al final de la nostra segona visita (i, sobretot, que el sommelier no ens havia dit el seu preu), però bé, ho recordava…i ara, probablement, recordarà que jo vaig expressar clarament que no m´agradava el plat que m´havien portat un parell de vegades, especialment en una, i que no vaig acabar-me el contingut d´un parell més. I, fins i tot, potser el sommelier arriba a recordar la cara que vaig posar quan ell va destacar un plat que li agrada molt i que jo vaig trobar més que regular. I això que no els hi vam cridar l´atenció sobre el fet que dels cinc postres quatre d´ells eren ben dolços…i els hi havíem dit que a la meva dona el dolç no li agrada gaire, precisament.
La vetllada va començar a mostrar signes preocupants just d´entrada, en el còctel de benvinguda. L´”americano” portava campari, o algún tipus de vermut molt amargant, excessivament pel meu gust, massa arriscat per a un entrant d´aquest tipus. En canvi, l´amanida de llavors de tomàquet, ametlles tendres i vinagreta de mango ja era una altra cosa. No excessivament destacable, però força interessant. I amb un detall, començava el “festival de les ametlles”.
I tot seguit et porten un conjunt d´ametlles, la majoria d´elles “falses”, amb crec recordar només una d´autèntica. Les “falses” crec que eren fetes de crema de cacau, la seva textura no era gaire estimulant ni tampoc el seu gust. Veníem d´un plat on hi havia ametlles, a continuació més (“catania d´ametlles”) i per postres unes ametlles molt i molt tendres en vinagreta. Potser sense tanta ametlla el darrer plat haguès estat més disfrutable, però suposo que aquest trio formava part de la “seqüència” de les ametlles (més endavant venen tres plats presentats com la “seqüència del calçot”, per això els hi poso aquest nom)…llàstima que a mi tanta ametlla no em feia cap falta, més aviat al contrari, però potser la propera vegada dic que no m´agraden…El primer “bloc” es tancava amb un plat que, com a mínim, ja havíem tastat la darrera vegada, el sandwich de gaspatxo amb guarnició olorosa de vinagre…plat que va ser del més fluix de l´anterior visita, i que no em va fer especial il.lusió repetir. El gaspatxo està com “premsat”, semi-sòlid, i a una temperatura massa freda. Que ojo, a mi m´agrada ben fred, però a l´estiu, i parlem d´un sopar a mitjans de gener…mossegant quelcom semblant a gaspatxo ben fred. Potser a l´estiu funcionaria millor.
Tres bons moments a continuació. L´”hòstia” de flor de mandariner, com una “hòstia” de missa però amb gust de mandarina, tecnologia al poder. La “Gilda” del Disfrutar…bona, però res de l´altre món, apart que per servidor la “gilda” sempre és amb bacallà, i no anxova o verat (ara no ho recordo bé). El darrer plat d´aquest segon bloc sí que va ser dels de “traca i mocador”, tot i que també l´havíem tastar en una anterior visita: la conserva de navalles i algues a la sal, absolutament fantàstica, textura de cine, gust més marítim impossible.
El pesto multiesfèric amb anguila fumada va ser un altre dels bons moments de la nit. Ja saps que gran part del menú seran esferificacions, estàs a on estàs, així que tot correcte.
L´ou a la carbonara amb bolets era força interessant, potser amb una excessiva presència del parmesà, que s´ho menjava tot, així que quan el següent plat va ser una terrina gelada de parmesà, ou i oliva negra ho vaig considerar totalment excessiu. Estem parlant d´un gust molt fort, que pel meu gust ha d´acompanyar i no monopolitzar (sobretot en el cas del pirmer dels plats, en el segon és obvi que no), però trobar-me de nou dos plats seguits on es repetien ingredients em va fer ja arrufar el nas. I ja vaig rebre una visita preguntant-me si tot estava correcte. Jo vaig dir, educadament, que no m´havia acabat d´agradar però que no calia que em portessin res nou.
El llagostí amb chili i ou de guatlla em va fer somriure, tot i ser un xic light, però és obvi que no s´arriscaran a fer un plat que piqui molt.
I llavors vam passar a la “seqüència del calçot”, una més que evident decepció. El consomé de calçot doncs, bé, sí, molt aconseguit però….el calçot amb romesco…primer el calçot i després el romesco? Perdó? De tota la vida les dues coses juntes! En fi, era bo, es clar…malgrat que potser esperaves una altra cosa. I el remat final amb el ravioli cruixent de romesco, una mena de galeta tupida i d´un gust més que fort com a punt i final de la “seqüència” van fer que la frase “avui estem punxant” fos ja una realitat en tota regla.
Una vegada has assumit mentalment que la cosa realment no va bé et treus de sobre les manies i potser ets més directe amb tot. Així que no va ser extrany que l´escabetx de pollastre amb ostres ens deixés força indiferent, però per al que no estava preparat era per al pitjor (sí, em sap greu, però la paraula és aquesta i no una altra) plat que he tastat mai en un restaurant “de nivell”: sèmola de blat de moro amb suc de colomí. Perdó? Ja haureu notat que aquella nit no vaig fer gaires fotos precisament, i em sap greu perquè en aquest cas concret la foto ajudaria bastant…i es que a nivell presentació el plat no convidava precisament a menjar-se´l amb delit. D´entrada deies “què és això”? Una cullera amb un suc quasibé negre i una mica de sèmola escampada. De seguida van veure que alguna cosa no rutllava, i bé, la veritat és que el plat em va semblar directament fallit, indigne d´un lloc com el Disfrutar. Sèmola amb suc de colomí? De veritat? L´alta cuina restringeix o utilitza amb comptagotes les salses en els seus plats i de sobte te´n presenta un i et diu que et beguis la salsa? Per no parlar de la salsa en sí, forta no, fortíssima, pràcticament inmenjable, i ja no us dic quasibé “a palo seco”. No ho vaig entendre, ni el plat ni l´explicació del mateix. Tenia gust de recremat, no podia esta més reduït, i des de la cuina se´m va dir que el suc “havia de ser així”. Doncs senyors, això era directament una anada d´olla, un deliri, quelcom senzillament no apte.
Superat el gran tràngol de la nit (per cert, se´m va oferir per activa i per passiva portar-me un altre plat, però jo a aquelles alçades el que volia era acabar quan abans millor) va aparèixer per art de màgia una petita curiositat/delicatessen en forma de “crispeta líquida” força destacable, seguida d´un correcte soufflé de blat de moro i un notable “colomí amb abric de blat de moro i tòfona negra”. Dic notable perquè no era ni de lluny el millor colomí que he tastat mai, i creieu-me que n´he tastat molts, és dels plats que m´agraden més del món. També va venir un bombó de foie gras i colomí…
I arribem al capítol dels postres, bastant fallit per cert. Ja he comentat al principi que la meva dona no és de dolços, i al restaurant ho sabien. I els hi vam recordar al principi del sopar. La conclusió és que no ens van fer ni cas, només es van quedar amb la part que deia “xocolata no” i de la resta…doncs ni idea…quina part de “no m´agraden els dolços” no van entendre? El primer ho era, el segon també, el tercer tres quarts del mateix, així com el quart. Per al final, un molt destacable cotó de cacau i menta li van portar un postre alternatiu però curiosament era el plat menys dolç de tots els postres, i el cacau era més aviat testimonial. Destacaria les cireres líquides (fetes amb crema de cacau…dolça), que malgrat ens van advertir que no agafessim pel “rabillo” jo ho vaig fer…i aquest va ser el resultat…
“Desastre”, tal i com havia dit molt expresivament la noia que ens les va portar…i me la van reposar. Un altre postre va ser la “tarta al whisky” (plat força dolç) que ja ens havíen servit la primera vegada que vam venir, i uns “coquitos” que, bé, també eren força dolços.
En fi, que no va ser precisament la millor nit de les nostres vides, sinó tot el contrari. No sempre es triomfa, a vegades els menús poden agradar més o menys i en aquest cas està clar que per a nosaltres va ser un menú fallit, una aposta massa arriscada (demanar sense saber el que et portaran) que mai fins ara havia fet i que trigaré molt en repetir, a no ser que em trobi en un lloc que ja conegui o que només utilitzi aquesta fórmula. Jo pensava que era impossible sortir decepcionat d´un lloc com Disfrutar, que creia infalible, però ara veig que són humans. Com quan Messi falla un penal en una semi-final de la Champions, vaja.