Una nova “estrella michelin” al cabàs, una nova lleugera decepció en comprobar altra vegada (així doncs, tampoc era cap sorpresa) que en certs llocs importa més la imatge que el contingut, o almenys que la quantitat de contingut. Sí, ja, com diria un Xef que vaig tractar fa temps “un restaurante con estrella és alta gastronomia, no un bar Manolo, que estan muy bién con sus platos abundantes y sus salsas copiosas, pero en un “gastronómico” lo que se sirve es lo adecuado”. Puc estar d´acord amb alguna de les idees que hi ha darrera aquesta declaració però no sé d´on treuen exactament els cànons per decidir la mida de les racions…sobretot la dels tartars…
Els Tinars té estrella, i no solament “michelin”. Sorprèn però que el menú degustació només el puguis demanar per encàrrec, i a més a més hi ha un limit. Et trobes llavors en la tesitura d´escollir entre dues cartes que tenen el seu interès però que potser queden globalment una mica per sota de les expectatives. Sí, la presentació dels plats és totalment “estrellada”, el tracte dels cambrers i diferent personal és exquisit, del millor del local, i la qualitat del producte és inqüestionable, però la veritat és que vaig trobar a faltar una mica més de generositat en els plats que ,tot s´ha de dir , compartits (els primers) encara semblaven més petits del que eren. Malgrat això recordo demanar que ens portessin una croqueta i un bunyol de bacallà a cadascú abans dels segons perquè ja vèiem que ens quedaríem una mica justos de gana, i això, amb els preus que havies de pagar per uns plats d´altra banda molt ben treballats i resolts, trobo que no té perdó. Es esnobisme. Per cert que la croqueta, per a mí un punt més que interessant per veure com es treballa en una cuina i quina importància es dona a segons quins detalls, no era res de l´altre món. De fet era de les pitjors que he menjat en un restaurant de categoria. El bunyol, però, sí que valia la pena.
Abans d´aquests dos snacks vam degustar dos tartars. Un de tonyina, esplèndidament presentat, amb soja, wasabi, gingebre i ou de guatlla potxat, mida “tapa de menú degustació”…
…i un de gambes, amb uns desafortunats dauets de patata (també de tomàquet) que desentonaven moltíssim!
L´amanida de llamantol blau estava molt ben resolta de nou a nivell visual, però va decepcionar en quan a sabor i punt de cocció, un pèl excessiva (que quasi no es notava, eh)
En canvi, els cargols a la llauna eren excepcionals, dels millors que he menjat en molts anys, el millor plat de la nit!
Per als segons vam optar per un turbot a la brasa de carbó amb el seu pil pil, espàrrecs i porro escalibat que sí, era bo i en el seu punt de cocció, però…com ho diria?, n´he tastat de més bons i de més originals.
I el mateix podria aplicar-se al colomí, una debilitat personal. El que em va cridar més l´atenció és que venia acompanyat d´un paté de foie que, escrit d´aquesta manera, “foie”, donava a entendre que era d´ànec…però no, era fetge de la pròpia bèstia i era fortíssim, i combinat amb la gens suau carn del colomí (“sagnant”, perfecte d´altra banda) doncs no casava gens bé, la veritat.
Els postres…una de freda i una de calenta. El sorbet de prèssec de vinya (de veritat era de vinya?, tenia gust de “paraguayo”…) amb dauets de pannacota de fruita de la passió (boníssim) i granissat d´alfàbrega doncs va decepcionar…
…mentre que el postre de pinya, menta i iogurt el vam trobar molt més encertat, fresc i aconseguit.
En fi, una mica sobrevalorat el lloc, la veritat. I amb uns preus d´estrella michelín que quedaven una mica lluny del que oferien. I una curtíssima i mal confeccionada carta de vins a copa, amb uns poquíssims vins a preus “normals” i uns altres a uns preus desorbitats perquè t´ho servien en una copa revolucionària. En fi…