Arros
Interessant recepta per als amants dels fideus tipus “udon”, japonesos, els gruixuts…deliciosos quasibé sempre, i encara més en aquesta bona combinació d´alberginia al vapor (super bona i saludable idea!) i carn marinada amb salsa “hoisin” (la del “pato pekin” o la de les costelles de porc al forn). I ràpida i fàcil, com no!
I va arribar el dia que vaig tastar el conill de veritat, vaja, el conill salvatge, el de bosc, el que no està criat i engreixat en granges. I bé? Doncs…molt diferent. Començant per l´olor, forta, intensa, poderosa. I el color, molt més fosc. I la sang. I, naturalment, el gust: fort, intens…vaja, com l´olor. He de dir que no ens va acabar d´agradar del tot, segurament perquè no estava prou cuinat (només saltejat i després cuit amb l´arròs), però com que som animals de ciutat i no estem acostumats a segons quines olors i gustos la cosa no va acabar de convèncer, tot i que l´arròs en sí estava francament espectacular. Boníssim, m´atreviria a dir que és el millor arròs amb conill que he menjat/cuinat mai, una delicia. Clar que el fet de tenir rovellons com a grans aliats va ajudar…
Un gran repte, sobretot perquè em vaig perdre la classe on es van fer…Malgrat tot una vegada me´n vaig sortir amb un (gràcies a la col.laboració de l´Anna, que jo em perdia una mica amb l´execució final) els altres van sortir pràcticament sols. Un fet destacat és que el sabor del farciment evocava directament els dels tortellinis de tota la vida. Si no us agrada podeu fer una salsa de tomaquet amb butifarra de les de tota la vida i posar-la com a farciment, o qualsevol altra cosa, però heu de tenir en compte que la massa ha de ser força compacta. Entretingut, bo i més fàcil del que pot semblar a primera vista!
Adoro els papardelle! Sempre han exercit una fascinació en mi que em va portar a demanar expressament a la Michela com es feien…i més fàcil no podia ser. Fer-los de carbassa o d´allò que se us passi pel cap és el de menys, la salsa sí que en aquest cas estava pensada ja que per alguna extranya raó associo tot sovint la salsa de ceps amb aquest tipus de pasta…
Aquesta és una pasta típica de la Toscana i és super mega fàcil, a més a més de ser super econòmica, només s´utilitza aigua, oli i farina. Es divertida de fer amb els nens, i força ràpida. Per fer el pesto de rúcula senzillament has d´ utilitzar rúcula en comptes d´alfàbrega, més la resta d´ingredients tradicionals del pesto típic que tots coneixem (oli, all, pinyons). Per cert, “pesto” en italià és quelcom “matxacat”, una mena d´equivalent a la nostra “picada”.
He de confessar que, d´entrada, no em va fer gaire il.lusió aquesta recepta. Salsa de cacauet amb fideus udon (els gruixuts, japonesos)? No semblava una bona idea…Quan la vaig probar al curs em va agradar, tot i que tampoc era per tirar coets. Però vés per on quan la vaig fer a casa crec que em va quedar molt millor, o almenys em va agradar més possiblement pel fet que la salsa no era tan espessa com l´havia feta la professora del curs. Jo hi vaig posar una llauna sencera de llet de coco (400 ml) en comptes dels 300 que deia la recepta, i possiblement això va ser decessiu en el (bon, o millor) resultat final. I la segona vegada que la vaig fer (la de la foto, el post és de la primera…) em va tornar a quedar molt bona, sense tanta salsa (amb la mida justa) però em vaig oblidar de posar-hi soja germinada, que li hagués donat un toc final molt interessant….i la ceba!
