Miramar és una absoluta meravella. Des de la seva privilegiada ocupació a la platja de Llançà, el xef Paco Pérez fa un homentage absolut al món marí i a la terra que envolta el seu restuarant, l´Empordà, creant un dels millor menús que he tastat mai. Així de clar. No ho tenia clar perquè precisament al seu restaurant de Barcelona, el també bi-estrellat Enoteca, va ser on vam tenir una de les pitjors experiències en restaurants d´aquest nivell, i no les teníem totes. Afortunadament les coses al Miramar van ser d´un nivell tan absolut que quasibé vam acabar eufòrics, i si no vam marxar més contents va ser per uns postres que no ens van acabar de fer el pes, per massa dolços possiblement, no per la seva qualitat.
D´entrada ja vam fer bingo amb l´ubicació, ja que ens va tocar una de les taules al costat de les finestres que donen al passeig marítim de Llança, a dues passes de la platja, amb una vista magnífica i l´exquisida i impecable amabilitat de tot el personal, destacant la persona que ens va atendre, de la qual lamentablement no recordo el seu nom però que ens va fer sentir realment com a casa. El sommelier també mereix menció especial per la seva recomanació, un fabulós xarel.lo del celler d´Enric Soler, “Improvisació 2017”, que va fer encara més agradable el nostre dinar i que va maridar a la perfecció amb una carta molt marítima, molt, com no podia ser d´una altra manera trobant-nos tan aprop del mar.
Vam començar ja tan bé que fins al setè plat no vaig començar a fer fotos, i aixo que pel nostre davant ja havien passat uns “pescaítos” fregits, ostres, unes fantàstiques angules a sobre d´una pel d´alga nori amb una descomunal holandesa que em va fer pujar al cel en tres segons. Les cloïsses al xerès, que van fer sortir al cap de cuina a obrir-les en persona, eren fabuloses, i el seu brou extraordinari, però tot plegat potser era un xic massa fort, massa salat, i el caviar que ho acompanyava quedava reduït al no res i a més a més encara feia que el plat fós més salat. Però bé, la veritat és que era boooníssim.
El ramen de musclus ens va sorprendre molt, moltíssim, amb una mena de fals musclo que li donava el toc definitiu i et comunicava, subtilment, que aquell dinar ja portava camí de ser memorable.
L´escamarlà amb “camarones”, acompanyat del seu suc reduït, et transportava directament al mar amb un producte exquisit com pocs, un cap deliciós, una carn delicada i saborosa…
…mentre que amb el civet d´anguila ja no sabies on mirar. Quina textura, quina salsa, quin tacte!
L´espeto de gamba, deliciós i d´un sabor inigualable, donava pas a un memorable suquet de rajada…per favor, glòria…
L´anxova amb tòfona, per la seva part, feia de contrapunt al menjat fins ara i donava pas a una galera…que no era galera…esferificació pura…més sabor, impossible!
Un altre momentàs va ser l´amanida de favetes, representava un punt i apart: les verdures entraven per la porta gran i una frescor i textures inoblidables et deixaven amb una cara de sorpresa que jo diria que encara em dura…
…mentre que els pèsols, i “falsos pèsols”, em reafirmava en la meva opinió que aquest llegum, degudament tractat i en la seva versió més petita és el caviar verd. I el brou, de cine.
Clar que quan et trobes amb un mar i muntanya com el “gelatinós i espardenya”, amb una concentració de sabors intensa i profunda, l´únic que pots fer és aixecar-te i aplaudir…
…però no, la sorpresa màxima encara no havia arribat. Se´m fa realment dificil explicar el plat. Mireu la foto. El “cordó” vermell és una salsa concentrada de pebrots del piquillo d´un altre món, i el “txuletón” laminadíssim, que no podia desfer-se més, em podria portar a afirmar que és un dels plats que més al.lucinat m´han deixat en vint anys llargs que fa que em passejo per restaurants buscant l´excel.lència. Jo crec, realment, que en aquest plat hi havia l´excel.lència personificada, la sorpresa, la creativitat, la recerca…tot. Un deu és poc…
Els plats salats van acabar amb un deliciós picantó que, clar, després de la txuleta potser no ens va deixar tan flipats, ni molt menys, però que era francament extraordinari!
I amb els postres, ais, la cosa no va anar tan rodada. Potser estàvem ja plens, i mentre el nostre cos demanava uns postres frescos i cítrics, lleugers al màxim, l´oferta del restuarnt passava per un pastís de formatge i una stracciatella que no van ser precisament el que necessitàvem. La canya de xocolata era molt bona, i al ser lleugereta doncs em va entrar molt bé, però el millor dels postres va ser el vi dolç que ens van recomanar per acompanyar-los, i del qual ens vam pendre dues bones copes.
En fi, jornada memorable. Rasca la butxaca, i molt, però val la pena com pocs restaurants en aquest país!