Aquesta amanida només té sentit, almenys x mi, al principi de la temporada de pèsols, els de llàgrima. O quan hi ha tirabecs madurets, vaja, amb els pèsols a dins ja a mida de “pèsols” pròpiament dits. I és així com, sense anar més lluny, ho vaig fer jo. Senzilla i boníssima.
Miramar és una absoluta meravella. Des de la seva privilegiada ocupació a la platja de Llançà, el xef Paco Pérez fa un homentage absolut al món marí i a la terra que envolta el seu restuarant, l´Empordà, creant un dels millor menús que he tastat mai. Així de clar. No ho tenia clar perquè precisament al seu restaurant de Barcelona, el també bi-estrellat Enoteca, va ser on vam tenir una de les pitjors experiències en restaurants d´aquest nivell, i no les teníem totes. Afortunadament les coses al Miramar van ser d´un nivell tan absolut que quasibé vam acabar eufòrics, i si no vam marxar més contents va ser per uns postres que no ens van acabar de fer el pes, per massa dolços possiblement, no per la seva qualitat.
Feia temps que el teníem apuntat a l´agenda però, tot i ser molt aprop de Barcelona, mai en havíem decidit a anar-hi. I puc dir que no trigarem a tornar-hi, bé, és un dir, però segur seguríssim que ho farem ja que la seva cuina ens va semblar exquisida, impecablement executada, gustosa, equilibrada i amb classe. Tot perfecte? No, algun plat ens va deixar una mica indiferents, però això ja us ho explico més endavant…
La papaya verda o “papaya verdura” és com és coneix a aquest fruit quan està verd, tal qual, i té un sabor totalment diferent (com és llògic). No és fàcil de trobar, però en super orientals que rebin verdura i fruita fresca d´Asia sí es probable que ho feu.
Senzilla i boníssima recepta a la qual he afegit “farcides d´herbes” al seu títol original, ja que em semblava una informació important, je je. Es un entrant lleuger, a veure què us sembla…
Boníssima i sorprenent recepta…una mena de sofregit de tomàquet amb moltes espècies i la mongeta tendra, sense un dels ingredients originals que no he trobat enlloc, un api “de muntanya”…? Tampoc hi vaig posar faves…opció alternativa és posar-hi favetes, que sí que m´agraden, i força!
Boníssima recepta! Sí, ja, els pèsols mai han estat sant de la meva devoció…però si són del teu hort, petits, i escaldats tot just trenta segons, màxim un minut, doncs la veritat és que molen, ja ja…i amb pasta i cecina, encara més.
Un dels plats de peix que més ens ha agradat. Una recepta d´aquelles de “tota la vida” que mai havia fet, almenys d´aquesta manera i amb aquests ingredients concrets, super bona…m´agafa gana només de recordar-ho!