Per variar, de nou, una petita variació respecte a la recepta original: he utilitzat bròquil en comptes de la col-i-flor. Verd, concretament (no brócoli, eh). Sé que el gust no és el mateix, personalment m´agrada més, però la textura sí que és força similar, i queda una recepta molt apanyadeta.
A mi m´encanta la pinya cuinada, ja sigui a la planxa, saltejada, guisada, la trobo deliciosa, i combinada amb unes excel.lents broxetes de pollastre fa una combinació d´aquelles que fan afició.
Super guisote que es pot pendre fred o calent, es pot acompanyar d´arròs basmati integral o el que us vingui més de gust i també hi podeu posar iogurt (opcional). I com tot bon estofat, fer-ho d´un dia per l´altre! Això sí, al lloro amb les espècies i el xili…que per cert, d´espècies en porta moltes, de fet són la clau d´aquest plat vegà.
Boníssima i sorprenent recepta…una mena de sofregit de tomàquet amb moltes espècies i la mongeta tendra, sense un dels ingredients originals que no he trobat enlloc, un api “de muntanya”…? Tampoc hi vaig posar faves…opció alternativa és posar-hi favetes, que sí que m´agraden, i força!
Curiosa recepta, gust peculiar, interessant. No havia utilitzat mai pasta de “tamarindo”, i s´ha de dir que realment és un gust amb personalitat, per als amants de coses que se surten del normal. Sí, és un estofat en tota regla, però definitivament diferent.
La recepta originalment està feta amb una varietat concreta de pollastre, el “gall negre” del Penedès, que deu ser molt més bona que el pollastre vulgaris que vaig cuinar, i que no era ni de pagès…no sempre tens a mà comprar el que et vé més de gust! En qualsevol cas és una recepta molt recomanable.
