L´estrella Michelin és en principi una garantia de qualitat innegable, tot i que a vegades no acabes d´entendre perquè un restaurant “X” la té i un “Y” no, o perquè només en tenen una quan en mereixeríen dues, o fins i tot tres (l´escandalós cas del Mugaritz, per exemple). També saps que et tractaran molt bé, però hi ha maneres i maneres. Vull dir que et poden tractar amb molta deferència i respecte però notar un aire fred, glacial, quasibé impostat o un de natural, senzill però impecable, sincer. En aquest segon grup hi inclouria, sense dubtar-ho, els Casals de Sagàs, al qual hi vam anar sense saber la seva condició d´”estrellat” i a on sense dubte vam fer l´àpat de l´any, i on per cert les racions eren més que generoses, allunyades del mínimalisme de la majoria d´espais que tenen la distinció michelinesca. El Bo-Tic, a cavall entre Corçà i La Bisbal, seria dels primers, tot i ressaltar que ens van atendre molt bé i que vam fer els canvis a la carta que vam voler, fins al punt d´escollir els “pre-postres” d´un altre menú i fer-los nostres. Ara, a mi personalment no em cal que els cambrers es posin guants per servir-me els coberts. Em trasmet una sensació d´esnobisme que no puc amb ella, de fredor, de distància que em resulta francament incòmode. Altra cosa és la seva cuina, d´altura, sí, amb uns quants “peròs” que serien més aviat personals. Amb una, tot s´ha de dir, extraordinària presentació de tots els seus plats, un toc inequívoc de la seva condició d´escollit per la Guia gastronòmica per excel.lència.

Llegiu més »Restaurant Bo-Tic (Corçà, Baix Empordà)