Receptes de cuina vegetarianes. Receptes fàcils fetes amb verdures, ous i làctics, sense carn ni peix.
Curiós nom el d´aquesta recepta, per això el poso entre cometes, ja que si bé la primera part de la recepta és més o menys tradicional la segona part no casa amb la definició “verdura de porros”, però bé, la veritat és que estava boníssim.
No puc ser més fan de la magrana, crec que és una de les fruites més versàtils que hi ha i amb més aplicacions a la cuina. I a les amanides sempre hi té lloc.
Una petita delicatessen resrevada únicament als amants de dos sabors forts i peculiars, cert, però que podeu tunejar i adaptar als vostres gustos perfectament.
Curiosa recepta. A casa hi va haver divisió d´opinions. Va agradar molt, moltíssim, però hi va haver una veu que va protestar…lleugerament. Va trobar que tenia massa gust d´all. I, bé, òbviament té molt gust d´all perque hi ha ni més de menys que dues cabeces. Uns 24 grans d´all. Molts.
El “kuku” és una mena de quixe pero sense massa a sota, una mena de flam, pudding…no sé, el tema és que si comparo la foto del meu plat amb la del llibre no té molta relació. La del llibre té pinta de tenir una textura com “poc feta”, però jo vaig seguir escrupulosament les pautes i em va quedar com si fós una truita d´albergínia. Una mica diferent, això sí, com més esponjosa…Un tema important és que, com passa amb tots els llibres de l´Ottolenghi, no he pogut trobar (en aquest cas) un ingredient que sospito li dona un toc especial al plat. Jo us el poso a la llista dels ingredients per si les mosques.
Aix, els risottos, quin plaer, quines infinites possibilitats, quantes combinacions…i mai havia pensat en fer un senzill risotto de pebrots. I punt. Bé, no, en aquest cas el tema del formatge de cabra és essèncial, tot i que jo en vag utilitzar un que va acabar agafant potser massa protagonisme, ja que a la recepta del llibre diu que utilitzis un formatge fresc de cabra. Vaig trobar que el concepte “formatge fresc” no casa amb el que associo del formatge que poses al final dels risottos, molt més cremós i dens, però vés a saber, potser aquest era el toc secret de l´autora…
