Els italians posen les anxoves i les tàperes a tot arreu, de vegades amb més encert i de vegades amb menys. Aquesta recepta correspon al primer grup, i t´ofereix una sortida per utilitzar el pit de pollastre diferent de les més habituals.
Una d´aquelles receptes que se´t fa la boca d´aigua només llegir-la. I quan la vas preparant. I quan te la menges…
Variant senzilla i pràctica de les albergínies farcides al forn. He canviat el procés de cocció perquè m´ha semblant poc pràctic i us ofereixo directament el meu, que a més a més va donar molt bon resultat.
Podia haver fet tres posts diferents, però em va semblar que no calia, la veritat. Jo no haig de publicar cap llibre, i algunes de les receptes eren massa bàsiques per un sol post, així que us explico d´una tirada com es fan els patés i llestos, ok? Ah, per cert, són de tomàquets secs i olives, d´alfàbrega i d´anxoves amb olives de kalamata. Tots molt bons, només heu d´anar amb compte amb el de les anxoves, batejat per l´autor com a “garum del segle XXI”, perquè us pot quedar massa salat…
Excel.lent combinació, vaig introduïr una variació important: l´autor fregeix l´albergínia i jo la vaig fer al forn. Bé, perdó, una al forn i l´altre fregida…i va guanyar la que estava feta al forn.
Un nom massa simple potser, però bé, tampoc és que sigui tan important això, no? Estem davant d´una típica “ensaladilla rusa” però tunejada, millorada en escreix, i molt gustosa. Això sí, t´ha d´agradar la remolatxa, ja que si la treus ja no tindràs una amanida “rosa”…
