He de reconèixer que, quan era petit, la idea d´una sopa de col era quelcom bastant proper a un malson, però també que les coses varien i que si les fas amb cura poden sortit resultats sorprenents. En aquesta cas en concret uns dauets de pernil satejats et poden ajudar molt i molt…i el parmesà ratllat, encara més.
Una combinación força acertada, una lassanya diferent, fresca i que entra molt bé.
Un excel.lent risotto amb una peculiaritat especial: si no us passeu amb l´alfàbrega notareu que és un arròs amb un poderós gust a herbes, tal qual…i una poderosa, també, salsa de gambes. Una petita delicatessen, en fi.
De fet jo vaig convertir aquesta recepta en un risotto amb ossobuco, però bé, és quasi el mateix, oi?
El cacau, la xocolata, sempre ha combinat bé amb la menta, així que vaig pensar que seria una bona idea fer un pesto amb totes les fulles de menta que tenia per utilitzar com a salsa amb una pasta al cacau que tenia….i és bo no, boníssim!
“Ruca” és “rucula”, i posar-la tal qual, ben fresca, a sobre d´un senzill risotto de gambes amb tomàquet i coronar-ho amb parmesà ratllat al moment és francament espectacular, de gust, de tacte, a la vista. Una delícia.
Aquesta és una pasta típica de la Toscana i és super mega fàcil, a més a més de ser super econòmica, només s´utilitza aigua, oli i farina. Es divertida de fer amb els nens, i força ràpida. Per fer el pesto de rúcula senzillament has d´ utilitzar rúcula en comptes d´alfàbrega, més la resta d´ingredients tradicionals del pesto típic que tots coneixem (oli, all, pinyons). Per cert, “pesto” en italià és quelcom “matxacat”, una mena d´equivalent a la nostra “picada”.
La “mundialment” famosa “amanida Cèsar” però sense pollastre. Jo creia que sempre era amb pollastre però veig que no, que la gràcia deu ser la salsa…i un molt bon enciam, de fulles més aviat dures. Jo vaig utilitzar un enciam tipus “francès” i no crec que fos el més adequat…malgrat que he de dir que la salsa va quedar molt bona i el plat -platet, d´entrant- molt “resultón”.