Un festival. Una troballa extraordinària, tot i que ja té una bona història. Ubicat aprop de Sagàs, ja al Berguedà, al costat del Lluçanès (o pròpiament allà diria jo…), és el restaurant on he menjat millor aquest 2015, un lloc que a més a més disposa d´habitacions on segur s´hi deu reposar d´allò més bé. Una delicia, de veritat, un “must” amb totes les de la llei, un lloc de visita obligada per als amants del bon menjar.
El restaurant disposa d´una bona carta i d´un parell de menú degustació que, normalment, es basen en els propis plats de la carta. Nosaltres al final ens vam fer una mena de menú degustació al nostre gust, però en comptes de compartir les mitges racions el que ens van portar va ser una per a cada un, apart del plat principal…i vam sortir més que tips!, tant que no vam sopar…i això, us ho asseguro, és sinònim que seguíem ben plens al vespre, ja ja.
En fi, vam disfrutar de veritat. D´entrada ens van portar el ja clàssic pa amb tomàquet i llonganissa líquid…
…i com que som molt fans de les croquetes vam optar per tastar-les. Un restaurant com cal ha de tenir unes croquetes de primera, i aquest les té!
El super festival va venir amb el que per mi és el plat de l´any: una amanida de tomàquet en dèien ells, quan de fet no era altra cosa que un tartar de tomàquet amanit com si fós de carn. I això, amics, sí que mereixia que fos anomenat “tartar”, perquè aquesta era la paraula que et venia al cap quan ho tastaves. Sorprenent és poc, bo no, boníssim, de fet hi tornaria ara mateix només per tornar a menjar aquesta delicia absolita de plat.
Els raviolis de gamba i carbassons, que semblaven unes “gyoza” de pasta de veritat, eren també molt i molt bons. Cocció impecable, tant de la pasta com de la verdura i el marisc, amb un toc de cítrics bestial, donaven ganes de demanar-ne més…
I el clàssic caneló de rostit, sorprenentment (per bé) acompanyat d´una lleugera amanida waldorf, era dels que fan afició…
Ja als segons, una opció va ser (la meva, sempre) el colomí…ufff…se´m fa la boca aigua només de recordar-ho!
Clar que el steak tartar a la manera del Celler de Can Roca era d´una altra dimensió…per favor, deliciós!
I el postre…deu n´ho dó…potser no a l´alçada dels segons però més que digne, la veritat…una crema de llimona amb granisat d´api i gelat de xocolata blanca…en deien “Paula”
Tot això, regat amb un excel.lent merlot de la DO Pla de Bagès, el Matacans del celler Solergibert (la seva joia de la corona, un vi que mira cara a cara a qualsevol Merlot que hàgiu tastat), van configurar un dels millors dinars dels darrers mesos. Què dic jo, el millor. Fins aviat, fins sempre.