Aquesta és una entrada excepcional pel que fa als restaurants, tot i que òbviament també pot servir de guia per a qui tingui ganes d´acostar-s´hi, cosa que recomano, i molt! I ho és, entre altres coses, perquè parlem d´una nit certament excepcional, d´una festa, d´un sopar fora del normal, amb un maridatge brutal que de totes maneres s´ha d´explicar sí o sí. I quan hi tornem a dinar, o a sopar, ho tornaré a explicar…
Hi ha noms, i noms. Hi ha restaurants que han estat parits per a portar el seu nom. I, sense cap mena de dubte, el “Disfrutar” és un d´ells, possiblement el local on he gaudit més en el sentit de “wau, què és això?”, segurament el lloc on (per l´òbvia mà dels seus xefs, tot ells caps de cuina del “Bullí”) més pots arribar a copsar el que era el mític restaurant de Cala Montjó. Hi vam anar fa temps, hauria d´haver escirt aquest post abans, però també he de dir que la distància posa les coses al seu lloc…i bé, segueixen a on eren quan vam sortir-ne: ben amunt, amb unes ganes boges de tornar-hi.
L´estrella Michelin és en principi una garantia de qualitat innegable, tot i que a vegades no acabes d´entendre perquè un restaurant “X” la té i un “Y” no, o perquè només en tenen una quan en mereixeríen dues, o fins i tot tres (l´escandalós cas del Mugaritz, per exemple). També saps que et tractaran molt bé, però hi ha maneres i maneres. Vull dir que et poden tractar amb molta deferència i respecte però notar un aire fred, glacial, quasibé impostat o un de natural, senzill però impecable, sincer. En aquest segon grup hi inclouria, sense dubtar-ho, els Casals de Sagàs, al qual hi vam anar sense saber la seva condició d´”estrellat” i a on sense dubte vam fer l´àpat de l´any, i on per cert les racions eren més que generoses, allunyades del mínimalisme de la majoria d´espais que tenen la distinció michelinesca. El Bo-Tic, a cavall entre Corçà i La Bisbal, seria dels primers, tot i ressaltar que ens van atendre molt bé i que vam fer els canvis a la carta que vam voler, fins al punt d´escollir els “pre-postres” d´un altre menú i fer-los nostres. Ara, a mi personalment no em cal que els cambrers es posin guants per servir-me els coberts. Em trasmet una sensació d´esnobisme que no puc amb ella, de fredor, de distància que em resulta francament incòmode. Altra cosa és la seva cuina, d´altura, sí, amb uns quants “peròs” que serien més aviat personals. Amb una, tot s´ha de dir, extraordinària presentació de tots els seus plats, un toc inequívoc de la seva condició d´escollit per la Guia gastronòmica per excel.lència.
Bé, al terme municipal de Llagostera. No aneu al poble pensant que en un no-res trobareu el restaurant perquè no, no hi és pas. Es troba a la carretera/autovia que va cap a Sant Feliu de Guixols i Palamós sortint de l´autopista, però a l´altra banda, vaja, anant en direcció a l´autopista, a l´alçada d´una botiga de mobles, ben aprop dels Tinars. De fet s´hi arriba per la mateixa via de servei. No és el lloc més ben indicat del món però de tan en quan et trobes algun cartell…En qualsevol cas val la pena acostar-s´hi i trobar una cuina senzilla en el millor dels sentits de la paraula, pràctica, resolutiva i amb moltes coses i plats per descobrir. Vam optar pel menú degustació i ens vam quedar amb ganes de tastar altres plats, així que segur que hi tornarem.
Ubicada al menjador modernista de l´hotel Espanya, al carrer Sant Pau de Barcelona, i actualment sota la direcció de Martín Berasategui, la Fonda Espanya és un molt bon restaurant ubicat en un entorn absolutament fantàstic que per si mateix ja justifica una visita. I a nivell de menjar, la veritat, està més que bé.
Una nova “estrella michelin” al cabàs, una nova lleugera decepció en comprobar altra vegada (així doncs, tampoc era cap sorpresa) que en certs llocs importa més la imatge que el contingut, o almenys que la quantitat de contingut. Sí, ja, com diria un Xef que vaig tractar fa temps “un restaurante con estrella és alta gastronomia, no un bar Manolo, que estan muy bién con sus platos abundantes y sus salsas copiosas, pero en un “gastronómico” lo que se sirve es lo adecuado”. Puc estar d´acord amb alguna de les idees que hi ha darrera aquesta declaració però no sé d´on treuen exactament els cànons per decidir la mida de les racions…sobretot la dels tartars…
