Una de les millors receptes que he fet en aquest apartat i sense dubte de les que a més a més millor m´ha quedat. Una bona cocció i especialment una bona salsa, amb la textura i consistència justa, altres claus per entendre l´èxit d´aquest mar i muntanya clàssic, des d´ara mateix el meu preferit, una delicia.
Crec que d´aquest plat també se´n diu “llagosta de pobre” i sé positivament que s´acostuma a menjar fred i amb maionesa. Jo m´ho vaig menjar calent, tot just sortint del forn, i estava boníssim!
El nom d´aquest plat es deu al fet que porta safrà, i se suposa que la salsa ha de quedar groga…excepte si se´t passa pel cap triturarla amb el minipimer i, naturalment, el seu color (que era tirant a groc però no mooolt groc) varia considerablement. Vaja, ceba i tomàquet triturats equival a salsa taronja. Així que no em quedar gaire “groguillo” ni tampoc vaig poder posar un dels suposats peixos originals de la recepta (rajada o nero) però estava molt bo i la textura de la salsa va quedar fantàstica!
Un mar i muntanya de primeríssima categoria, una recepta gens complicada però que porta la seva feina, calculeu ben bé un parell d´hores. L´espera, però, val molt la pena!
“Peix calero” és el peix que els pescadors es reparteixen entre ells en acabar la jornada, per tant no és un peix concret però en general podriem dir que ha de ser un peix “apte” per a fer suquets, de carn dura, normalment seria el que coneixem com “peix de roca” però que tingui prou carn. En el meu cas concret vaig tenir la sort de trobar aranya grossa, la coneguda com “aranya reial”, prou grossa (mig kilo) per treure´n uns bons filets.
Un altre “classic entre clàssics” de la cuina basca tradicional: els “chipirones” (calamarcets) a la bilbaina són els eterns “chipirones en su tinta”, una delicia que mai havia aconseguit fer com la seva categoria es mereixa fins que em vaig trobar amb aquesta recepta. I sí, aquesta vegada m´han sortit com déu mana, o sigui, absolutament espectaculars!
