Recepta que, així d´entrada, podria ser etiquetada com a “sosilla”…i que, de fet, jo no acabava de veure clara del tot. Fins que la vaig fer. I em va agradar, i molt. Clar que no vaig seguir els mètodes de cocció que t´expliquen al llibre i ho vaig fer a la meva manera…que és tal qual us ho explico.
Aquesta recepta es presenta, al llibre, com una amanida, però tranquilament la podeu convertir en unes llenties guisades amb remolatxa i al final hi afegiu igualment els crèixems o enciams tipues “primers brots”.
Aquesta amanida només té sentit, almenys x mi, al principi de la temporada de pèsols, els de llàgrima. O quan hi ha tirabecs madurets, vaja, amb els pèsols a dins ja a mida de “pèsols” pròpiament dits. I és així com, sense anar més lluny, ho vaig fer jo. Senzilla i boníssima.
Una fantàstica recepta que pot ser encara més senzilla si compreu el pop cuit, us estalviareu feina i acabareu abans, clar. I amb el que us sobri podeu fer una pasta absolutament espectacular…
Imprescindible sopa per als amants de la remolatxa i de les sopes gustoses de veritat, fins i tot potents!
Aquesta recepta té un ingredient bàsic que es diu “agraz”, però que he estat incapaç de trobar. Es una mena de suc àcid de raïm no madur que jo vaig substituïr per vinagre, tot i que em sembla que no és ben bé el mateix…
Més que un primer plat, que també, dira que aquesta recepa és un acompanyament en total regla, o el complement d´un cuscús, per exemple.
Senzilla amanida, quasi un semi aperitiu, vegana totalment. L´autor diu que utilitzeu olives negres arrugades tirant a sequetes, jo prefereixo les de Kalamata, crec que li donen un toc molt interessant.
Hi ha noms, i noms. Hi ha restaurants que han estat parits per a portar el seu nom. I, sense cap mena de dubte, el “Disfrutar” és un d´ells, possiblement el local on he gaudit més en el sentit de “wau, què és això?”, segurament el lloc on (per l´òbvia mà dels seus xefs, tot ells caps de cuina del “Bullí”) més pots arribar a copsar el que era el mític restaurant de Cala Montjó. Hi vam anar fa temps, hauria d´haver escirt aquest post abans, però també he de dir que la distància posa les coses al seu lloc…i bé, segueixen a on eren quan vam sortir-ne: ben amunt, amb unes ganes boges de tornar-hi.
Extraordinària combinació! A més a més és tartar de veritat perquè la remolatxa s´utilitza crua, les maduixes afortunadament també, i el plat és original i diferent. Un trumfo assegurat!
Read more about Tartar de tonyina amb remolatxa i maduixes …